Comic Fill-in >> PER TUTATIS!

DIARIO DE UNA DESAPARICIÓN

Hideo Azuma
Ponent Mon, 200 pàgines, b/n, 17 €

Vet aquí un curiós manga amb tots els números per ser malentès. No és una història costumista, ni tràgica ni d'humor, sinó totes tres alhora. Es fonamenta en la rica tradició del còmic japonès que sol adjuntar al volums de recull, un annex on el propi dibuixant del manga n'és el protagonista i ens conta un poc la seva vida. En aquest cas, però l'excusa es converteix en un fi en si mateix. Hideo Azuma estructura aquesta obra en tres grans capítols que corresponen a tres etapes de la seva vida: captaire, treballador de la companyia del gas, i alcohòlic. La qüestió és que realment no ens conta “la seva vida com a captaire, etc”, sinó que exemplifica i allò que tracta és “la vida del captaire, etc” per mitjà de la seva pròpia experiència. Això el condueix a una meticulositat a la recerca de tot tipus de situacions curioses d'explicar, sempre seguint la tradició japonesa quant als episodis curts. Per tant, ens trobem davant un guió que cerca l'entreteniment per mitjà de l'anècdota i que caracteritza els personatges amb dues pinzellades (ben donades, això sí) amb aquest obejctiu. No hi ha introspecció, però tampoc absència de sentiments. De fet, pense que a la llarga es produeix en el lector una simpatia pel personatge que ens recorda al personatge de Chaplin, per dir-ho així.

Gràficament és d'una senzillesa i efectivitat tremenda. Aprofita la riquíssima col·lecció de recursos humorístics propis del manga pel que fa al dibuix caricaturesc, la composició de pàgina, la planificació de les vinyetes, l'ús de les onomatopeies, etc, i ho fa bé. Una anàlisi superficial ja en revela un ús ben natural al servei del gaudiment del lector. De fet, manté al llarg de les dues-centes pàgines un ritme d'allò més àgil que li permet incloure quantitats ingents de contingut. I així mateix ens impedeix caure en la temptació de la reflexió, que no sembla ser la seva intenció, ni de bon troç. En altres paraules, que en la lleugeresa resideix el seu encant, i no li cal donar-li més voltes. A mi personalment m'ha enganxat aquesta mena de Joe Matt a la japonesa, i pense que paga la pena llegir-lo.

Novetats Planeta DeAgostini

Baixeu el PDF amb tota la informació aquí.

Llistat de novetats:

[en espanyol]

Este es el mes de Tomás el Gafe, el nuevo coleccionable quincenal que
recopila las aventuras del personaje más emblemático de Franquin. Una
ocasión ideal para recordar sus hilarantes situaciones ,desde hace tiempo
imposibles de localizar en nuestro pais, o para descubrir las historias de
uno de los emblemas de la BD francesa.

La Cosa del Pantano:Génesis Oscura, recopila en un sólo volumen los diez
primeros números de la serie clásica de Vertigo, y enlaza con la serie
mensual guionizada por Alan Moore.

Tomás el Gafe núms. 1 y 2. Franquin, Jidéhem. 48 págs. Incluye Gaston Lagaffe, núms. 1, 2. Nums 1 y 2 por 5,95

La cosa del pantano: Génesis Oscura. Len Wein, Bernie Wrightson. Incluye Swamp Thing 1 a 10. 240 págs. 16,95

BATMAN

Catwoman núm. 1. Ed Brubaker, Cameron Stewart. Incluye Catwoman 20-24. 128 págs. 9,95

Batman: Juegos de guerra núm. 2 (de 3). Andersen Gabrych, A.J. Lieberman, Al Barrionuevo, Ramón Bachs y otros. Incluye Batman: War Games Vol. 2. 192 págs. 12,95

Batman núm. 8. David Lapham, Ramón Bachs. Incluye Detective Comics #805-808. 96 págs. 5,95

SUPERMAN

Superman núm. 10. Brian Azzarello, Jim Lee, Greg Rucka, Rags Morales. Incluyen Adventures of Superman #635-637 y Superman #212. 96 págs. 5,95

Coleccionable Superman núms. 19-22. John Byrne, Jerry Ordway y otros. Superman #19-24, Adv. of Superman #441-447, Doom Patrol 10, Superman: The Earth Stealers. 96 págs. 4,50 c/u

Superman/Batman núm. 13. Jeph Loeb, Carlos Pacheco. Incluye Superman / Batman #14-15. 48 págs. 3,95

Smallville núm. 7. Varios autores. Incluye Smallville #7. 40 págs. 3

UNIVERSO DC

Legión de superhéroes núm. 1. Mark Waid, Barry Kitson. Incluye Teen Titans/Legion Special y Legion of Super-Heroes #1-5. 168 páginas. 11,95

Adam Strange. Andy Diggle, Pasqual Ferry. Incluye Adam Strange #1-6. 192 pags. 13

Manhunter núm. 2. Marc Andreyko / Jesús Saiz / Jimmy Palmiotti. Incluye Manhunter #4-6. 72 págs. 4,95

Green Lantern Especial núm 2 (de 5). Geoff Johns, Carlos Pacheco. Incluye Green Lantern #2-3. 48 págs. 2,95

La guerra Rann/Thanagar. Dave Gibbons, Ivan Reis. Incluye Rann/Thanagar War #1-6. 144 págs. 11,95

Hawkman núm. 4: El alzamiento de Águila Dorada. Jimmy Palmiotti, Justin Gray, Joe Bennett. Incluye Hawkman #37-45. 208 págs. 14

Outsiders núm. 16. Judd Winick. Incluye Outsiders #20-21. 48 págs. 3,50

Jóvenes Titanes núm. 15. Geoff Johns, Mike McKone. Incluye Teen Titans #19-21. 72 págs. 4,50

Wonder Woman núm. 14. Greg Rucka, Sean Phillips. Incluye Wonder Woman #213-214. 48 págs. 3,50

Flash núm. 14. Geoff Johns, Howard Porter. Incluye The Flash #218-219. 48 págs. 3,50

Justice League Elite núm. 3 (de 6). Joe Kelly, Doug Mahnke. Incluye Justice League Elite #5-6. 48 págs. 3,50

Green Arrow Especial núm. 3 (de 5). Judd Winick, Phil Hester. Incluye Green Arrow #46-48. 72 págs. 4,95

Sagas DC núms. 4 y 5. Keith Giffen, Todd McFarlane, Bart Sears / George Pérez, Cynthia Martin. Incluyen Invasion #1-3 y War of the Gods #1-4. 256 y 176 págs. Núm. 4: 16,95. Núm. 5: 12,95

JSA núm. 9. Geoff Johns, Jerry Ordway, Don Kramer. Incluye JSA #63-66. 96 páginas. 8,95

Los siete soldados de la victoria núm. 2 (de 7). Grant Morrison, Cameron Stewart. Incluye Seven Soldiers: Guardian #1-4. 96 págs. 8,95

CLÁSICOS DC

Crisis de identidad: Prólogo. Martin Pasko, Gerry Conway, Dick Dillin. Incluye Justice League of America 122, 166-168. 72 págs. 5,95

Adam Strange: El hombre de dos mundos. Richard Brunning, Adam y Andy Kubert. Incluye Adam Strange: The Man of Two Worlds #1-3. 160 págs. 11,95

Clásicos DC: Green Lantern núm. 1 (de 12). John Broome, Gil Kane. Incluye Showcase #22-24, Green Lantern #1 - . 160 págs. 5,95

Clásicos DC: Kamandi núm. 5 (de 5). Jack Kirby. Incluye Kamandi: The last boy on Earth #33-40. 176 págs. 5,50

Clásicos DC: Nuevos Titanes núm. 14. Marv Wolfman, George Pérez. Incluye Tales of the Teen Titans #45-48. 128 págs. 7,50

Clásicos DC: JLA/JLE núm. 11 (de 18). Keith Giffen, J.M. De Matteis. Incluye Justice League Europe #22, Justice League Quarterly #2, Justice League of America #45-48. 192 págs. 9,95

Clásicos DC: The Question núm. 8 (de 14). Dennis O’Neill, Denys Cowan. Incluye The Question núms. #25-28. 112 págs. 7,50

TOMOS VERTIGO

Shade, el hombre cambiante núm. 10. Peter Milligan, Coleen Doran, Mark Pennington, Mark Buckingham, Pablo Marcos. Incluye Shade The changing man núms. 37 a 40. 96 págs. 7,95

Sandman Mistery Theatre núm.7. Matt Wagner, Steven T. Seagle, Guy Davis. Incluye Sandman Mistery Theatre núms. 39 a 40. 96 págs. 7,95

Animal Man , de Jamie Delano , núm.5. Jamie Delano, Steve Pugh, Will Simpson. Incluye Animal Man núms. 66 a 69. 112 págs. 8,95

VERTIGO KIOSCO

Sandman núm. 8. Neil Gaiman, Michael Zulli, Steve Parkhouse, Mike Dringenbeg, Malcolm Jones III. Incluye The Sandman 15 y 16. 48 págs. 3,50

Hellblazer núm. 14. Jamie Delano, Kent Williams. Incluye Hellblazer nums. 29 y 30. 48 págs. 3,50

Doom Patrol num. 15. Richard Case, Mark McKenna, Scott Hanna. Incluye Doom Patrol 47 y 48. 48 págs. 3,50

Predicador núm.7. Garth Ennis, Steve Dillon. Incluye Preacher nums. 13 y 14. 48 págs. 3,50

100 Balas núm. 8. Brian Azzarello, Eduardo Rizzo. Incluye 100 Bullets nums. 15 y 16. 48 págs. 3,50

Y el último hombre núm. 5. Brian K. Vaughan, Pia Guerra, José Marzán Jr.. Incluye Y The last man nums. 9 y 10. 48 págs. 3,50

Libros de la magia núm.8. John Ney Rieber, Peter Snejberg. Incluye Books of magic nums. 15 y 16. 48 págs. 3,50

Transmetropolitan núm. 5. Warren Ellis, Darick Robertson, John Totleben. Incluye Transmetropolitan nums. 9 y 10. 48 págs. 3,50

La cosa del Pantano núm. 2. Alan Moore, Dan Day, Stephen Bissette, John Totleben. Incluye Swamp Thing nums. 20 y 21. 48 págs. 3,50

CONAN

El reino salvaje de Conan núms. 26 y 27. Varios. Incluye King Conan # 26 a 27. 48 págs. 2,55

La espada salvaje de Conan 3\edición núms. 49 a 50. Varios. 64 págs. 2,75

BD

Los viajes de Alexandre Ícaro. Hijos de la Alhambra. Paco Roca. 56 págs. 9,95

Tomás el Gafe núms 3 y 4. Franquin, Jidéhem. Incluye Gaston Lagaffe, núm.s 3 y 4. 48 págs. Núms. 3 y 4 por 9,95

El perfume del invisible núm.2. Milo Manara. Incluye Il profumo dell´invisibile 2. 48 págs. 9,95

Los Pitufos núm. 11 - Sopa de Pitufos. Peyo. Incluye La Soupe Aux Schtroumpfs, Schtroupferies. 48 págs. 7,95

Los Pitufos núm. 12 - Los Pitufos Olímpicos. Peyo. Incluye Les Schtroumpfs Olympiques. 48 págs. 7,95

Els Barrufets num. 11 - Sopa de Barrufets. Peyo. Incluye La Soupe Aux Schtroumpfs, Schtroupferies. 48 págs. 7,95

Els Barrufets núm. 12 - Els Barrufets Olímpics. Peyo. Incluye Les Schtroumpfs Olympiques. 48 págs. 7,95

BIBLIOTECA GRANDES DEL COMIC

James Bond núm.3 Goldfinger. Ian Fleming, John McLusky, Henry Gammidge. Incluye Goldfinger, Risico, From a View To Kill (1960-61). 112 págs. 9,95

Príncipe Valiente nums. 23 y 24. Harold Foster. 92 págs. 8,95 c/u

MANGA

Detective Conan vol. 2 num. 57. Gosho Aoyama. Incluye Meitantei Conan vol.2 núm. 54. 192 págs. 6,95

Detective Conan especial núm.2. Gosho Aoyama. Incluye Meitantei Conan Tokubetsuhen #2. 192 págs.6,95

Nana núm. 8. Ai Yazawa. Incluye Nana #8. 208 págs. 7,95

Emma núm.3. Kaoru Mori. Incluye Emma #3. 192 págs. 7,95

Yaiba núm.8. Gosho Aoyama. Incluye Yaiba # 8. 368 págs. 9,95

Dragon Ball num. 25. Akira Toriyama. Incluye Dragon Ball kanzenban # 25. 232 págs 7,95

Dragon Ball num. 26. Akira Toriyama. Incluye Dragon Ball kanzenban # 26. 232 págs 7,95

Bola de Drac núm 25. Akira Toriyama. Incluye Dragon Ball kanzenban # 25. 232 págs. 7,95

Bola de Drac núm 26. Akira Toriyama. Incluye Dragon Ball kanzenban # 26. 232 págs. 7,95

REVISTA MAD
Mad España num. 3. Varios autores. 48 págs. 2,95

Mad España num. 4. Varios autores. 48 págs. 2,95

Saigón/Hanoi, seguido de Zeke cuenta historias

Cosey
Planeta DeAgostini, 144 p, color, 15€

Des que es va inaugurar la Col·lecció “Trazado” no ha fet més que donar-nos bones alegries. Se n'han publicat obres de la més alta qualitat per part d'autors com Osamu Tezuka, Alan Moore, Art Spiegelman, Chris Ware o Joe Sacco, entre altres. Tot açò ho vinc a dir perquè a aquestes altures pense que deuria ser obvi que qualsevol còmic que entre en aquest selecte club, ha de ser bo per necessitat. Concretament aquest de Cosey, m'ha deixat un excepcional sabor de boca. Bé, de fet es tracta d'un recull de dues històries, ambdues de gran tensió dramàtica, d'aquella que produeix al lector una activació del rec sanguini cerebral. M'agradaria donar una interpretació coherent del que he llegit, però no voldria condicionar la vostra lectura, doncs hi ha implíciat una invitació a la participació del lector que paga la pena d'acceptar. Així doncs, deixant de banda el contingut, només em queda reconèixer la mestria de Cosey quant al llenguatge de l'art seqüencial en tots els seus nivells, des del guió fins el dibuix, així com els recursos de narració gràfica o el color. La seva edició l'hem d'agrair un cop més a Jaime Rodríguez, qui explica molt bé en aquest fragment del pròleg les raons per les quals he de recomanar vivament aquesta obra:

(...)Les històries ací contingudes, “Saigon/Hanoi” (1992) i “Zeke cuenta historias” (1999) són dues xicotetes obres mestres de delicada construcció.

En la primera, ens trobem amb un veterà de la guerra de Vietnam que rep la cridada telefònica d'una xiqueta durant la Nit de cap d'any, just mentre s'emet un programa retrospectiu sobre la guerra en el qual es retrata el retorn a Vietnam d'alguns veterans, entre els quals el nostre protagonista, 20 anys després del final de la contesa. Les imatges del documental (emmudit quasi des del seu inici pel nostre personatge), juntament amb la conversa mantinguda ens ofereixen no només una instantània complexa dels seus protagonistes, sinó també un retrat emocionant de la solitud i del pas del temps, tot això en un equilibri elegant basat en el contrapunt entre els dos dialogants.

En “Zeke cuenta historias”, Cosey es torna encara més agossarat, i arriba quasi a plantejar un desafiament al lector, exigint-li un important esforç de lectura. Zeke és una vella glòria, un popular cantant de rock i escriptor d'èxit que ha alternat amb la "crème de la crème" de la cultura hippie i que un dia decideix abandonar-ho tot, incloent-hi la dona més excepcional i desitjable sobre la faç de la terra, per a retirar-se a viure entre Myanmar i Laos i guanyar-se el pa contant històries.

L'estil narratiu es torna més complex i elaborat en aquesta obra, ja que la història es relata de forma indirecta, a través d'unes diapositives que projecta Zeke per tal d'il·lustrar els seus relats i que, aparentment, procedirien del seu últim projecte literari. La barreja d'imatges, la inventiva de Zeke i les reaccions d'aquells que l'envolten donen un resultat hipnòtic alhora que il·lustren els dubtes, els desitjos i les pors més íntimes i ocultes del personatge.

En definitiva, les dues històries seleccionades per a aquest recull són obres de maduresa d'un autor que ha sabut entendre el llenguatge del medi en el qual es mou per tal de torçar-lo i retorçar-lo fins aconseguir la forma desitjada: harmònica, subtil i directa, bella i carregada de sentits.

KRAZY & IGNATZ #1

George Herriman
Planeta De Agostini, 120 p, b/n, 15 €

Fa uns anys, al principi de Comic Fill-in, un professor d'Història de l'Art ens va prometre un article sobre Krazy Kat, un còmic que sempre li havia fet gràcia. L'article en qüestió mai va arribar (la paraula d'alguns, que no val per res), i ara sóc jo qui en vista de la present edició l'ha de ressenyar. En tot cas, servisca l'anècdota per il·lustrar el prestigi que té aquesta obra fora del món d'afeccionats a l'art seqüencial. Possiblement aquest fet no té res a veure amb que siga un clàssic absolut. De vegades hom no sap ben bé perquè uns còmics cauen en gràcia i d'altres no. En tot cas, sí que es pot entendre que el lector no iniciat hi trobarà molt per gaudir, i els habituals encara més. I això perquè d'una banda aquest és un còmic que s'ajusta a la imatge tòpica que tothom en té: humor, animalets, tires de premsa... I d'altra, també conté elements d'afinitat al món de “les arts”, com el surrealisme o el meravellós treball gràfic, que el fan anar més enllà. A més, evidentment, de tota una sèrie de troballes i solucions fruït de l'ingeni de l'autor que van fer avançar el medi a pas de gegant.

Bé, tampoc cal ara desglossar les virtuts de l'obra de Herriman quan, pense jo, és evident que es tracta d'una d'aquelles que qualsevol bon afeccionat al còmic senzillament ha de llegir. Ara bé, altre tema és si “Krazy & Ignatz” pot recomanar-se a tothom. Ho dic perquè de fet estem davant d'un recull de tires de premsa d'humor blanc i això agrada a qui agrada. Vull dir que deixant de banda la perspectiva històrica, si hom no entra al joc del surrealisme i gaudiment visual, pot arribar no agradar. En aquest sentit, a mi personalment m'ha sembla deliciós en un sentit i entretingut en altre, però no tant com altres clàssics recentment editats com per exemple el “Príncipe Valiente” de Hal Foster. De tota manera, no recomanar aquest còmic seria un pecat, i més tenint en compte l'oportunitat i la bona edició que se n'ha fet.

Bon Nadal / Feliç solstici d'Hivern a tothom!

I ara escoltem el missatge de "Ja-saps-qui":

Salut i torrons!

Cesc, ninotaire i pintor, s'ha mort als 79 anys

[Llegit a Vilaweb]

L'adéu d'un referent de l'humor gràfic català

El ninotaire i pintor Francesc Vila i Rufas (Barcelona, 1927), conegut amb el pseudònim de Cesc, va morir ahir a la tarda Barcelona, als 79 anys. Cesc va dedicar bona part de la seva carrera artística a l'humor gràfic. Va començar a treballar com a dibuixant al Diari de Barcelona, i les seves vinyetes també van fer història al Correo Catalan, al Teleexprés i a l'Avui. Cesc va utilitzar el dibuix per canalitzar la seva crítica del franquisme i, en alguns casos, va patir la censura.

Cesc va ser un dibuixant compromès i lluitador i la seva obra és un referent per als caricaturistes del present, com explica Toni Batllori, dibuixant de La Vanguardia. En declaracions a VilaWeb, Batllori ha definit Francesc Vila com un 'pintor ninotaire, amb una una gran consciència de país i amb molts resgistres'. Diu Batllori, 'Ha estat un gran cartellista, un gran publicista i sobretot un gran pintor: de fet, aquesta va ser la seva vocació frustrada'.

Cesc també havia fet llibres amb Josep Maria Espinàs i Montserrat Roig. Espinàs, en declaracions a Catalunya Informació, l'ha definit com 'una persona normalíssima, tímida, educada i poc exhibicionista'. Espinàs, que havia compartit pàgina al diari Avui amb ell durant molts anys, l'ha qualificat també com 'un artista fora de sèrie, un dels més grans dibuixants del segle passat; el què passa és que no se'l valorava perquè publicava cada dia'. Espinàs creu que Cesc era un gran observador i això feia que tingués una gran capacitat per 'retratar l'home del carrer amb només quatre ratlles'. Al darrers anys de la dictadura, la seva obra no va defugir la crítica social, malgrat la censura.

Dels acudits a la pintura

Cesc va deixar els acudits gràfics de l'Avui el 1987 i llavors es va dedicar a la pintura i el gravat. Va rebre diverses distincions per la seva tasca artística: el Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot (1961), el Premi Ciutat de Barcelona de Dibuix (1970) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1995).

Els seus dibuixos han estat recopilats en diversos llibres, entre d'altres 'La Costa Brava', 'Gargots', 'Tics del país', 'Els captaires d'en Cesc', 'Desarrollo & Desarrollados SA', 'No som res' i 'Arriba Spain!'.

Fins demà, es pot veure una exposició dels seus dibuixos a Teià. És una mostra conjunta amb dibuixos de Toni Batllori.

LOS AÑOS OSCUROS (Las aventuras del Capitán Torrezno vol.VI)

Santiago Valenzuela
Edicions De Ponent

Tot i que suposadament aquest volum és el sisè de la saga de l'estrambòtic Capità Torrezno, el cas és que s'assembla més a d'altres volums de recull de material antic de Santiago Valenzulea (com “Sociedad Limitadísima” o “El Lado Amargo”) que a cap altra cosa. Fins i tot gasta la mateixa tècnica de la conversa per empastar tot el material, amb èxit per cert. En tot cas, qualsevol seguidor de la sèrie sap que la saga de Deneeim ja va acabar a l'anterior volum, així que poca sorpresa. Però en fi, aquest últim lliurament de l'esmenada saga supose que s'ha d'interpretar com un bonus DVD de material extra.

L'excusa és contar els orígens del personatge, la qual cosa ens porta a la seva faceta més mundana (per dir-ho així) de parroquià del bar Denver. Total, que d'aventures èpiques a l'estil dels altres volums no n'hi ha. Això sí, l'estil d'irònica i “cañí” incontinència verbal típic de l'autor és tan present com sempre, així que si us agrada no hi haurà cap problema. En cas contrari podreu dir, i amb raó, que etiquetar aquest volum com un més de les aventures del Capità Torrezno ha estat una estratègia de màrqueting de dubtosa ètica editorial. Sort que el regal de la caixa de cartró per guardar-hi tots els exemplars queda tant i tant bé que el meu costat friqui els ho perdona.

HATE JAZZ

Jorge González, Horacio Altuna
Sins Entido, 56 pag, color, 13 €

Aquest és un còmic amb dues vessants que es donen la mà. D'una banda, és un còmic de tesi, amb diversos episodis que serveixen per fer-ne una reflexió. L'odi com a sentiment humà que mou el món, i així mateix dóna vida a la música jazz, s'explora des de les seves causes i conseqüències. L'enveja, la cobdícia o els prejudicis donen com a resultat una bomba que es va inflant fins esclatar en violència irracional. En certa mesura, aquest guió a base d'històries curtes que expliquen la misèria moral dels personatges em recorda Tatsumi. Per ell, cap personatge no té salvació. La diferència per Jorge González és que els dóna la oportunitat, a través de la música, de fer escapar les seves ànimes i situar-les per sobre d'un món real ple d'odi. La música jazz serveix així de referent simbòlic i visual, doncs de fet aquest no és un còmic que la tracte específicament.

L'altra vessant, que potser crida més l'atenció a primera vista, és la plasmació de tot això en llenguatge de còmic. Des d'una narrativa visual a un ritme molt ben cronometrat, tal i com demana l'ambientació jazzística, fins un reeixit treball amb el color que transmet una l'atmosfera intensa i opressiva alhora que vital. És com si l'apartat gràfic volgués justificar que tota aquesta vida de misèria només es redimeix com a excusa per una música divina però d'origen trist com és el jazz. Val la pena detenir-se a observar el treball d'Horacio Altuna en tot el seu esplendor, la qual cosa em recorda que, de nou, s'abusa un pèl d'uns quadres de text que de vegades són totalment innecessaris per redundants a la imatge.

En conclusió, un bon còmic que paga la pena llegir, tant per gaudir del trajecte com pel seu final agredolç i ambigu. És un còmic que convida a la reflexió i a la observació, però que si sou capaços de capficar-vos, ho recompensa. Recomanat, sigueu afeccionats al jazz o no.

Les millors llibreries de còmics

Atenció al friqui-rànking de les millors llibreries de còmics de València i Barcelona que es pot trobar a Lanetro.com, segons les votacions dels internautes:

TOP VALÈNCIA
1 Manhattan Comics, Calle de Troya, 4
2 Gotham Comics, Calle Ruzafa, 56
3 Futurama, Guillem de Castro, 53
4 Imágenes Cómics, Calle de Pelayo, 22
5 La Orda, Avenida de los Mártires de la Libertad, 11
6 Imágenes Manga, Calle de Pelayo, 18
7 DComic, Carrer del Doctor García Donato, 7
8 Gremio de Dragones, Benicarló, 13
9 La Cripta Comics, Calle del Escultor Esteve, 21
10 Herois, CALLE Santa Teresa, 11

TOP BARCELONA
1 Norma Comics, Passeig de Sant Joan, 9
2 Continuará Comics, Via Laietana, 29
3 República Manga, Carrer Ros de Olano, 21 -23
4 Librería Universal, Ronda de Sant Antoni, 9
5 Gigamesh (Ronda Sant Pere, 53), Ronda Sant Pere, 53
6 Antifaz Cómic, Carrer Gran de Gràcia, 205
7 Mon Mitic, Carrer de Camil Fabra, 5 , junto Rambla Fabra i Puig
8 Chunichi Comics, Travessera de Les Corts, 283
9 Arkham, Carrer D'en Xuclà, 16
10 Entença Comics, Carrer d' Entença, 72

La Cúpula demana disculpes i reimprimirà “Louis Riel” (Chester Brown)

Sembla que aquesta vegada faran el que s'ha de fer en aquests casos. Així ho han fet saber amb aquesta nota de premsa:

[text en espanyol]

Lamentablemente la edición de Louis Riel de Chester Brown ha sido puesta en circulación con un error de impresión que impide la lectura de la página 111. A fin de subsanar tal error, vamos a proceder a la reimpresión de la totalidad de la tirada del libro. Éste volverá a estar en las librerías en un plazo de entre 2 y 4 semanas. No procederemos a retirar el ejemplar defectuoso hasta que esté listo el nuevo, así que os podéis descargar el PDF de la página que falta a través del enlace que os facilitamos. Os informaremos oportunamente de la puesta en circulación de la nueva impresión a través de nuestra página web (www.lacupula.com). Los cambios de ejemplares se podrán realizar directamente con nosotros o en vuestra librería habitual hasta el día 23 de febrero de 2007. Agradecemos vuestra comprensión y lamentamos las molestias que os hayamos podido ocasionar.

font: la cárcel de papel

A propòsit d’IKEA, l’Índia i un model d’explotació (off-topic)

Article llegit a l'edició en català de “Le Monde Diplomatique" i publicat sota llicència creative commons.

"El fet de redactar un codi de conducta que simplement diu que acatarà la llei sembla una mica estrany... És com si ara un conductor jurés solemnement que circularà exclusivament per l’esquerra al Regne Unit. I és més: l'IWAY ha tingut un impacte positiu en les condicions laborals dels treballadors de les empreses subcontractades? Veiem-ho."

A propòsit d’IKEA, l’Índia i un model d’explotació

DRETS HUMANS

Després d'haver implantat centres a Rússia i a la Xina –dos mercats prometedors–, el gegant suec IKEA va anunciar l'octubre que no considerava la possibilitat d’obrir-ne un a l'Índia «en base a la reglamentació per a les empreses estrangeres». El grup es conforma amb fabricar-hi productes sense restriccions – sobretot dels sindicats–, en què cada assalariat rep 1,60 euros al dia...

Per OLIVIER BAILLY, JEAN-MARC CAUDRON i DENIS LAMBERT
Periodista, investigador i secretari general i d’Oxfam-Magasins du Monde (Bèlgica), respectivament. Autors de «IKEA, un model a desmuntar», edicions Luc Pire, Brussel·les, 2006.

IKEA, la multinacional de la moda de l’habitatge, és sinònim de bons números. Té quatre-cents deu milions de clients al món; distribueix cent seixanta milions de catàlegs l’any (superant les ventes de... la Bíblia); el seu volum de negocis es manté en una impressionant espiral positiva: 3,3 mil milions d'euros el 1994, 14,8 mil milions d'euros el 2005. És a dir, una progressió difícil de millorar de més d'un 400%. Avui, la societat tracta de conquerir dos territoris que fins ara se li han resistit: Rússia i la Xina. La seva revista interna del grup, Read Me, diu que "l'objectiu és millorar dia a dia. Per aconseguir-ho, les botigues han de vendre més, tenir més clients[1]"... per a IKEA la felicitat del poble passa per la compra.

Simbolitzant el fenomen model d’una multinacional en el context de la globalització planetària i del mercantilisme, IKEA aconsegueix esquivar els atacs de les associacions de consumidors, dels altermundialistes i de les associacions ecologistes. La proesa no és poca. Ha aconseguit teixir relacions particulars amb els seus clients gràcies a uns preus insuperables, la seguretat en parcs infantils dels nens dins els seus grans magatzems i un concepte de centre comercial total per trobar de seguida de tot (i preferentment allò que no es necessita).

No manquen els detalls que il·lustren la unió consagrada entre client i empresa. Un regidor de Stockport (Regne Unit) deia el 2004 que “un IKEA al nostre municipi és la glòria![2]." En la mateixa línia entusiasta els habitants del petit poble de Mougins han iniciat una campanya per reclamar els serveis de l’empresa: "Si vostè també n’està fart de passar dues hores en cotxe i fer més de 200 quilòmetres (anada i tornada) per a poder fer una cursa a l’IKEA, ara té l’oportunitat (potser l'última) de veure un IKEA als Alps Marítims![3]." Això és admiració: persones que fan una petició a IKEA(més de dues mil firmes l'agost de 2006!), que en reafirmen els seus valors, que es mobilitzen... Tot perquè no hi ha una sucursal de la multinacional del moble a cent quilòmetres a la rodona.

Algun cop l’èxit d’IKEA ha tingut conseqüències més dramàtiques. La multinacional havia ofert un xec de 150 euros a les primeres cinquanta persones que arribessin a l’obertura de portes d’un centre del grup a l’Aràbia Saudita, l’1 de setembre de 2004. Les conseqüències: dos morts, setze ferits, vint desmais...

Com s’explica la fascinació planetària per IKEA? A banda dels baixos preus, una de les claus de l'èxit es deu a la imatge mediambiental i social que s'ha creat. Una imatge construïda a força d'escàndols.

Des del primer proveïdor estranger (Polònia el 1961), IKEA ha deslocalitzat part de la seva producció a la recerca d'una mà d'obra barata i forçada. Així, la part de producció realitzada a l’Àsia no ha deixat d'augmentar. Actualment la Xina (coneguda pel respecte dels drets dels treballadors...) supera Polònia en proveïment de l'empresa, amb un 18% dels productes del grup. En total, un 30% del "made in quality of Sweden" prové del continent asiàtic[4]. Segons The Observer, la part dels països en desenvolupament que produeixen per a IKEA hauria augmentat del 32% al 48% entre 1997 i 2001[5].

Des dels orígens l’exigència del grup suec ha estat oferir productes a "preus extremadament baixos". El 1976, al seu “Testament d'un empresari del moble”, el fundador Ingvar Kamprad declarava que "no hem de reduir esforços per mantenir aquestes tarifes al nivell més baix [...], la qual cosa imposa enormes exigències a tots els nostres col·laboradors [...]. Sense una limitació estricta de les nostres despeses, mai no podrem acomplir la nostra tasca[6]."

Però contràriament al que afirma IKEA, els baixos preus han tingut –i tenen sempre– un cost social considerable. Entre 1994 i 1997, tres reportatges de televisions alemanyes[7] i sueques van acusar la firma d'utilitzar en condicions infrahumanes nens al Pakistan, a l'Índia, al Vietnam i a les Filipines.

L’Àsia, però, no té el monopoli de l'explotació «ikeniana»: el 1998, en resposta a la denúncia de condicions de treball deplorables a Romania, el sindicat dels treballadors de la fusta i de la construcció, l'International Federation of Building and Wood Workers (IFBWW), va amenaçar la multinacional amb un boicot. El conflicte es va resoldre amb un acord entre el sindicat i la multinacional.

L'IWAY –nom del codi de conducta mediambiental i laboral d'IKEA– prohibeix com a punt de partida social el treball forçat i el treball dels nens. El punt set ("salut i seguretat dels treballadors") detalla les condicions de treball dels assalariats, que hauran de portar les proteccions necessàries per a la producció. Contempla també l’associació dels treballadors en sindicats o en qualsevol altra mena d’unió, alhora que impedeix els subcontractistes d’impedir aquest punt. Un altre punt: no es tolerarà cap mena de discriminació per raons de sexe, de raça, de nacionalitat... Cap treballador, tanmateix, no rebrà un salari inferior a l’estipulat en cada país, així com tampoc no podrà superar les hores de treball legals de llur règim laboral.

El fet de redactar un codi de conducta que simplement diu que acatarà la llei sembla una mica estrany... És com si ara un conductor jurés solemnement que circularà exclusivament per l’esquerra al Regne Unit. I és més: l'IWAY ha tingut un impacte positiu en les condicions laborals dels treballadors de les empreses subcontractades? Veiem-ho.

ELS SINDICATS? NO!

Quant al treball infantil (assumpte molt sensible en la consciència occidental) IKEA ha eradicat aquesta pràctica en els seus fàbriques, encara que l'IWAY prefereix basar-se en les legislacions locals i precisa que "les legislacions nacionals poden permetre el treball de persones d’entre 13 a15 anys i de 12 a 14 anys per a treballs menors[8]".

Una altra cosa és el de l'organització sindical i el pagament de les hores extres: en el transcurs d'un viatge el maig de 2006 a un poble prop de Karur, una ciutat tèxtil índia, vam intentar trobar assalariats d'una fàbrica subcontractada. Shiva[9], d’uns trenta anys, volia respondre a les poques preguntes del visitant occidental, però la seva mare, una vella índia de cabells blancs, estava inquieta. I si Shiva perdés el seu lloc de treball? El seu salari representa l'únic recurs d’una família composada per elles dues i pel fill de la treballadora, un adolescent de 15 anys.

La dona no critica el seu empresari. Parla de les pauses-te, de les proteccions als ulls i a les mans, evoca un entorn sa... I tot això és veritat. "IKEA ofereix condicions millors, no hi ha dubte d’això", afirma Maniemegalai Vijayabaskar, professor assistent al Madras Institute of Development Studies. Aquest universitari que treballa en un estudi[10] encarregat per Oxfam-Magasins du Monde sobre els proveïdors de la multinacional del moble diu després: "Ofereixen una cara humana per evitar les crítiques i les controvèrsies. Però no fan massa esforços per millorar les condicions de treball."

Les condicions de treball? A primera vista són adients. Els locals són nets i airejats. Existeixen les pauses-te i un material de qualitat. I l’'IWAY s’anuncia en els murs de l'empresa. Però... el 2003 el sindicat holandès FNV va encarregar a l’ONG holandesa SOMO, especialitzada en auditories socials de multinacionals, un estudi sobre els proveïdors d'IKEA en tres països: l'Índia, Bulgària i el Vietnam. Els investigadors es van entrevistar amb els obrers d’entre tres i quatre empreses en cada indret i van realitzar entrevistes fora del lloc de treball. Van visitar les fàbriques i van parlar amb els empresaris.

Les conclusions es referien a deu proveïdors que representaven aproximadament dos mil treballadors. SOMO comprovava llavors que “hi ha encara a l'evidència de nombroses violacions del codi de conducta d’IKEA en els tres països i en totes les empreses estudiades." Les transgressions més freqüents feien referència a la llibertat d'associació, el dret de negociar convenis col·lectius, els salaris i les hores extres. En el pitjor dels casos: ni sindicat, treball diari set dies la setmana i salari mínim no pagat. I és clar, ningú no coneixia els seus drets ni els compromisos de la multinacional del moble.

És una història que ens sona? El que hem pogut comprovar a l'Índia el 2006 és que no existeix cap sindicat a l’empresa subcontractada d'IKEA. Oficialment la presència sindical es tolera, però Shiva creu que no serien verdaderament necessaris: "Quan hi ha un problema ens reunim i discutim. Habitualment per rebre instruccions sobre la neteja dels banys, per exemple. I si tinc una queixa la puc exposar a l'empresari." La resposta de Shiva sempre és la mateixa: "Un sindicat? No, no l’acceptarien. I si cap inspector ve a la fàbrica els patrons ens repeteixen les mentides a dir..."

La situació no és excepcional d’aquesta regió. Cada iniciativa sindical és ofegada des de l’inici. El marc legal hindú és idoni per a qualsevol multinacional. Garanteix salaris particularment baixos. Shiva ens deia que guanyava 2300 rúpies cada mes (40,3 euros). D’aquestes en paga 500 (8,7 euros) per anar en bus al treball. Amb el que li resta en té prou per sobreviure? Shiva somriu púdicament. Quan la seva mare cuina davant la casa, la recepta és sempre la mateixa: "Simplement mengem sopa i sobretot salsa amb arròs." I carn? "Sí. Un cop la setmana, el diumenge. Però no pas aquest diumenge perquè és fi de mes."

El codi de conducta d'IKEA no alimenta els treballadors. Tampoc no mobla el seu pis. No es veu ni la prestatgeria Billy ni el llit Malm... L'habitatge de Shiva és rudimentari: dues habitacions, alguns calendaris a la paret, fotos en blanc i negre, dos matalassos de palla, dos petits cofres que fan de guarda-roba. I un rellotge de les divinitats.

Li vam preguntar què faria amb 1000 rúpies de més. Shiva ens va explicar el seu modest somni de comoditat: "Compraríem una cuina de gas. Cuinar al foc és penós amb tot aquest fum als ulls. Quan ve la temporada de pluges és difícil trobar fusta seca. I recollir fusta és un treball molt feixuc." La pobresa de Shiva no és una excepció en l'univers dels proveïdors d'IKEA. N’és més aviat la regla.

La Manjula és una altra treballadora, jove i casada. L’octubre de 2005, per exemple, va cobrar 2360 rúpies (41,4 euros), a les quals hi va haver de restar dues cotitzacions a la seguretat social i una assegurança de vida. Uns càlculs després, les 2360 rúpies inicials s’havien fos. La Manjula ha treballat 24 dies l'octubre i ha cobrat 1818 rúpies (31,8 euros). És a dir, que tot i treballar sis dies la setmana frega el llindar de l’extrema pobresa. I tot en el respecte escrupulós del codi de conducta "ikenià"...

Per guanyar més diners els obrers multipliquen les hores extres. "Treballen dotze hores al dia. Sense comptar el temps que perden per arribar al lloc de treball”, precisa Vijayabaskar. “Durant els alts de producció poden arribar a treballar fins a 15 hores diàries."

IKEA intenta reduir les hores extres, però la pressió imposada tant pels terminis dels encàrrecs com per la necessitat de diners torna inevitable aquest excedent de treball. L’horari laboral és de 9:30 a 13:30 i de 14:30 a 18:30. Però, al cor d'un barri popular de Karur, Kalaya precisa que "si el treballador fa hores extres de les 19 hores a 20 o 21 hores no les paguen. Si es treballa fins a 22:30 paguen 50 rúpies extres (0,87 euros). El treball extra s’estén normalment dues vegades la setmana."

Treballant al mateix lloc, Assam ens assegurava que no hi ha hores suplementàries a la seva empresa. El vespre mateix, les màquines veuran la nit i, apostats a l'entrada, veurem equips de treballadors entrant a la fàbrica fins a les 20h. Una prova que els discursos poden ser bandejats per les consignes i per la por a perdre la feina. Deenosha, per la seva banda, ha d’aconseguir ingressos extres. A penes ens va dir res en sortir de la fàbrica: havia de marxar corrent. Té un altre treball de les vuit del vespre fins a l’una de la matinada. Cobrava llavors 80 rúpies (1,4 euro) més els aliments.

De fet, Shiva, Kalaya i Deenosha són per a IKEA "costos estrictament limitats", la qual cosa explica la presència de la multinacional a l'Índia. Així doncs, per retornar els encàrrecs a temps els subcontractistes subcontracten mà d’obra. No aplicant la mateixa conducta amb els proveïdors directes d'IKEA, l'IWAY esdevé llavors una abstracció completa. Cap control, cap exigència, cap límit si s’ha de complir el termini de lliurament.

Però fins i tot amb els proveïdors oficials el control del codi de conducta continua sent extremadament incomplet. Qui porta les auditories? Fonamentalment els 46 despatxos de compres d'IKEA disseminats en 32 països. Aquests despatxos són formats pel Compliance and Monitoring Group (grup de control i compliment), una estructura del grup suec dedicada a la comprovació de l'aplicació del codi de conducta. Al Compliance and Monitoring Group hi treballen cinc persones (tres el 2004). Ajuda els controladors dels despatxos de compres IKEA i també realitza auditories. El 2005 en va realitzar 53[11]. Tanmateix, els auditors externs com el KPMG, PricewaterhouseCoopers i Intertek Testing Services, no van realitzar més que set auditories el 2004. La multinacional del moble reconeixia que aquest nombre era insuficient però assegurava que el "2005 contrastarà amb el 2004 pel nombre elevat d'auditories que realitzaran terceres empreses[12]." El número "elevat" d’auditories externes és més o menys conegut: el 2005 va culminar amb 26 auditories de les 1012 realitzades...

LA LÍNIA ROJA DEL TREBALL INFANTIL

Aquestes poques auditories de tercers estan incloses en el sistema de control intern creat per IKEA. Els auditors no poden publicar els seus estudis i han de donar els resultats única i exclusivament a la direcció del grup. Cada control, que es desenvolupa cada dos anys (cada sis mesos o cada any per a Àsia), comporta entre un i dos dies. S’estudien llavors els 90 criteris de l’IWAY. A raó de vuit hores per dia, això representa l’estudi d’un criteri cada deu minuts i quaranta segons. Com es verifica que no hi ha pressió contra la formació d'un sindicat en deu minuts? I per a les hores extres? I el pagament a temps dels salaris? I el respecte de les pauses? I el treball forçat? El treball dels nens? Molt simple: es pregunta al patró, es consulten els registres de l'empresa, o pitjor, es pregunta al treballador de la fàbrica.

Les persones que realitzen aquestes auditories són probablement sinceres i voluntàries, però les condicions a les quals estan sotmeses no permeten un control seriós. El mètode és com a mínim "lleuger" i poc idoni a les explicacions dels obrers de les condicions de treball, i més tenint en compte que el "control" s'efectua al mateix temps que es controla la qualitat dels productes. Toneesh, controlador de qualitat, va veure l’any passat dues vegades els controladors d'IKEA: "Formulen algunes preguntes, sobretot referides a la qualitat dels productes i a la verificació de la producció. Són indis de Delhi o de Chennai però també algun europeu. Aquests formulen només preguntes referides al «top level de la gestió d'empreses». A més, amb l’excusa dels impediments lingüístics, els treballadors no poden parlar amb ells."

La treballadora Kalaya confirmava que "ahir un home d'IKEA va venir. Ens va ensenyar un vídeo al voltant de la preparació d’un producte de qualitat. Tan sols ens va parlar de qüestions relacionades amb el producte." Probablement no és aquest tipus de preguntes les que evitaran Kalaya de treballar hores extres no remunerades...

La política d'IKEA, doncs, tendeix a endurir algunes condicions de treball. És veritat que els treballadors tenen aigua potable a la seva disposició, guants, lavabos separats i de vegades fins i tot les pauses-te. Però beure te no ajuda el treballador a passar el mes. Els aspectes realment socials com els salaris, la presència dels sindicats, les hores extres, ja ho hem vist, és una cosa ben diferent.

D'aquesta responsabilitat social personificada en el codi de conducta, la gran vencedora no n’és finalment... l'empresa mateixa? D'un costat, i com el menciona Vijayabaskar, "IKEA ha traspassat els costos de la seva política social als seus proveïdors". De l'altre, realça la seva imatge en aquest compromís sense despeses, mantenint-se amb una precisió mil·limètrica al límit de tolerància per a Occident: el treball infantil.

Els números de la multinacional són tan bons que els compromisos de l’IWAY no són vinculants.. La pretesa responsabilitat social d'IKEA no aconsegueix ni tan sols eradicar la misèria total de molts dels seus treballadors. Per autoproclamar-se realment "ètica", la firma els hauria d’oferir una vida decent. I no estem parlant de cap luxe, ni de televisió ni de telèfon mòbil. Parlem de menjar carn més sovint, de comprovar que el fill no perd un any escolar per falta de diners per a la matrícula, de no haver de fer dues feines per subsistir, d'oferir un dia de descans setmanal, sense prejudici de les tasques domèstiques. I perquè no: permetre a Shiva un petit luxe en les botigues d’IKEA...

[1] Read Me, revista internacional interna d'IKEA, núm. 1 versió francesa, març de 2006.
[2] «Un Ikea sinon rien!», dins del dossier «Ikea: la secte mondiale du kit», Courrier international, núm. 722, París, 2-8 de setembre de 2004.
[3] http://www.ipetitions.com/campaigns/POUR_IKEA_MOUGINS/
[4] "Social & Environnemental Responsibility Report 2005", IKEA.
[5] "Trying to assemble a perfect reputation", The Observer, Londres, 25 de novembre de 2001.
[6] Del llibre "Testament d'un empresari del moble" represes «in extenso» en la biografia autoritzada d'Ingvar Kamprad: Bertil Torekull, «Un disseny, un destí. La saga IKEA», ed. Michel Lafon, París, 2000.
[7] El documental alemany Mattan és mencionat per Manuel Balza i Davor Radojicic, «Corporate social responsibility and nongovernmental organizations», Avdelning, Linköping, 30 de gener de 2004. Els reportatges suecs han estat citats per Susan
Christopherson i Nathan Lillie, «Neither global nor standard: Corporate strategies in the era of new labor standards», University of Oxford, novembre de 2003; i Lowry Miller, Piore Adam i Theil Stefan, «The Teflon shield: Trench war», Newsweek International, 12 de març de 2001. Cf. «Ikea accused of exploiting child workers»,
BBC, Londres, 23 de desembre de 1997.
[8] IWAY Standard, punt número 15.
[9] Els noms dels entrevistats no són els reals, donat el temor a represàlies i/o acomiadaments.
[10] Disponible a www.madeindignity.be
[11] “Social & Environnemental Responsibility Report 2005”, IKEA.
[12] Ibidem.

Font: http://www.monde-diplomatique.ad/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=1023&mode=thread&order=0&thold=0&edicio=50

Al cinema i al llit, al primer crit

Scoop. La nova pel·lícula de Woody Allen es deixa veure, està bé... o potser qui està bé és la Scarlett Johansson i m'he confós (algú altre pensarà que Hugh Jackman). Si l'hagués fet un altre la gent diria que és fluixa i que el guió està agafat pels pèls, però com que és d'aquest homenet doncs fan la vista un poc grossa. I també com que és d'aquest homenet, que és capaç de contractar a baix cost estrelles de Hollywood desitjoses de treballar amb ell, doncs la gent va a veure la pel·lícula (o els actors) i així es tanca el cercle i l'any vinent ne fa una altra. I per molts anys, a mi no em fa nosa. Per cert, l'he vista en versió original, i això la fa millorar segur.

James Bond: Casino Royale. Curiós. Fins i tot diria que m'ha agradat. Si la mires fredament, no està mal dirigida, i tot i que és un poc llarga i té alguns detalls de guió fluixos, enganxa. I això que jo no veig massa a Hristo Stoichkov al paper de l'agent 007! Però caram, si és que de fet aquesta pel·lícula no sembla una pel·lícula de James Bond. [Atencio: Spoiler|] Bé, com deia, al pobre home la xica li salva la vida dues vegades, i a sobre és que ell se la lligue sinó que ella se'l lliga, i se n'aprofita! Més, va per ahí amb una merda de Ford (molt esportiu, però una merda de Ford) i l'únic invent que es treu de la mànega és un des fibrilador de butxaca que deu ser “made in china” vist com el deixa tirat. I més encara, el paio és un bèstia que ho arregla tot a hòsties i es guanya l'esbroncada dels companys i superiors per no posar-hi seny... i en fi, que passa per la pel·lícula com Super Lopez a “La semana más larga” (llegiu-lo!).

C.S.A. Un documental de ciència ficció (dic, per allò del “What if...”). Això són els Estats Confederats que va i guanyen la guerra civil americana. Jo m'ho vaig passar bastant bé mirant-lo, tot i que saber un poc d'història resulta imprescindible. El cas és que podria estar més ben aprofitat, a més de la qüestió de l'esclavatge, però és el que hi ha. El millor per mi són els anuncis de televisió i les escenes filmades per (en peu) D.W. Griffith. Per pixar-se de riure. Però, no vull donar-vos una falsa impressió, això no és cap parodia.

Compte amb la recent edició de “Louis Riel” (Chester Brown) de La Cúpula!

Sí, ho han tornat a fer. Aquesta vegada no pense dir gaire cosa més, que després em plouen pedres. Això sí, la història aquesta de maltractes reincidents i víctimes amb síndrome d'Stockholm em fa prou gràcia. Vosaltres mateix. Jo per la meva banda aquest còmic ja el tenia al meu “wish list” d'Amazon i pensava comprar-lo en anglès, idioma del que estic aprenent molt, gràcies a La Cúpula. Sense anar més lluny, fa poc m'han arribat les versions en anglès de “David Boring” i “Ghost World” (Daniel Clowes) amb les vinyetes a color del primer i altres “detallets” que millor no comentar. Ai, sinyor, com si algú enyorés avui dia La Factoria...
[+info a con c de arte]

BONE, a vista de Fernando

Veta aquí una crítica feta fa uns anys per l'antic Comic Fill-in, a càrrec d'un company, i no obstant amic, quan va començar a publicar-se BONE a Espanya. La ressenya té especial interès, a banda de pel que comenta sobre l'obra, pel fet que en recomana una lectura acord precisament a l'edició que ara està fent Astiberri. Edició que, tot i que en aquella època la majoria ni tan sols somiàvem amb veure-ho en color, fins i tot així suposa una forta puntada als ous de la gent de Dude. I s'ha de reconèixer que els van tenir de durs per posar en marxa l'editorial, la qual cosa en el fons els agraïsc. En tot cas, jo personalment vaig vendre el material de Dude i vaig comprar l'edició americana "one volume", i ben satisfet que vaig quedar de poder-ho llegir tot (per fi!). Això fins que un dia vaig veure el luxe amb que ara ens vol temptar Astiberri. El meu goig seria complet si estigués en català, però bé, això ja és altre tema. Ara llegiu aquesta ressenya, que Fernando estava inspirat (la traducció és meva):

BONE Jeff Smith

Jeff Smith ha creat amb Bone una de les millors i més interessants obres de fantasia que es poden llegir. Aquesta opinió pot resultar molt atrevida, però realment no ho és tant quan llegim Bone tal com està concebut, com una autentica novel·la gràfica, i no com una sèrie mensual, quan hi ha sort, de comic-books. A causa de la particular naturalesa del mercat historietístic nord-americà aquesta sèrie s'ha emmotlat a un format de capítols de 24 pàgines que cada 6 o 7 lliuraments aproximadament, tanca un arc argumental, i cada tres arcs argumentals tanca un bloc. I als Estats Units els comic-books es reediten en volums que inclouen un arc argumental cadascun. Quan lliges Bone amb aquesta estructura en ment o amb aquest format a les mans apareix la veritable i genial dimensió d'aquesta obra. Desgraciadament a Espanya Bone s'està editant en format comic-book, quan seria molt més adequat l'edició en toms.

Jeff Smith és un autor que ha llegit molt pocs còmics i la seva formació en aquest camp pot ser un poc limitada, centrant-se principalment en el camp de les tires de premsa. La seva professió abans de dedicar-se a fer Bone era la de dibuixant d'animació. El que s'ha dit anteriorment en una persona de menor capacitat podria haver-se convertit en un handicap insalvable, però Jeff Smith ho converteix en un avantatge, doncs arreplega el millor de l'animació, de l'estructura de les tires de premsa i de la narració literària per a donar forma i fons a la història que vol contar.

Jeff Smith en moltes ocasions concep la pàgina com una tira de premsa, és a dir que la pàgina en si és una mini-història amb el seu plantejament, nus i desenllaç. Com a exemple ens serveix la famosa persecució de Fone Bone per part de les monstre-rates que acaba en la branca del precipici i amb la famosa frase: "Stupid, stupid rat-creatures". Però tenint molt en compte sempre la història principal que es conta, ja que aquestes "tires" estan completament supeditades al relat.

El cinema d'animació també nodreix Bone, només cal observar l'espai i els fons. Smith té molt en compte la disposició espacial i els fons estan treballats més a la manera dels “layouts” de les pel·lícules d'animació que a la manera tradicional. Una vegada ens mostra l'escenari on transcorre l'acció no dissol el fons en una boira còmoda de dibuixar, sinó que ho priva de protagonisme al dibuixar-lo menys detallat o amb línies molt més fines, però sempre està dotat de vida. En les escenes de la taverna podem veure perfectament com els clients asseguts en altres taules se segueixen movent i canvien de posició i aspecte com si de debò foren éssers vius, aconseguint així Smith dotar de credibilitat la història, però d'una manera completament subtil.

L'última influència de la qual se serveix Smith per elaborar la seva obra és la literària, i més concretament les novel·les d'aventures i fantasia, amb “El Senyor dels Anells” de Tolkien com a font destacada. Jeff Smith es pren el seu temps, excessiu si la lectura és en comic-books mensuals, en presentar-nos els personatges i els esdeveniments que a poc a poc van donant forma al relat. Tot respon a un pla perfectament traçat i molts dels detalls humorístics o pintorescs que semblen introduïts per a crear un major rerefons resulten tenir una importància transcendental en el moment més inesperat. Un clar exemple és el mapa que troben de la Vall els primers Bone en el primer lliurament i que resulta ser una peça molt important del passat de Thorn. Smith usa per a la seva història el cos d'estructures narratives de la novel·la vuitcentista sense aprofitar la capacitat de síntesi que han anat desenvolupant els guionistes de còmics tancats en els seus estrets formats editorials. Açò en cap cas és un demèrit, ja que té un agusat sentit del ritme i de la història, al saber fer caure les peces precises en el moment just per seguir endavant amb la narració.

La història a grans trets és un encreuament entre una pel·lícula de la Disney i “El senyor dels Anells”. Els primers Bone són el resultat de barrejar a l'Ànec Donald, Goofy i el L'Oncle Gilito amb els Hobbits de Tolkien. La història a més té evidents tintes Tolkenians, no solament per l'ambient de fantasia sinó també pel fet que unes persones normals es vegen arrossegades completament per uns esdeveniments i uns deures que en principi semblen completament aliens a ells.

Els personatges, a més, estan retratats com arquetips, els veus i al poc els has encasellat en algun rol predeterminat, afavorint així una ràpida identificació. Però conforme es desenvolupa la trama els personatges van guanyant en matisos i profunditat arribant a sorprendre'ns al resultar ser completament diferents o molt més complexos de com crèiem al principi. Així, es converteixen en éssers vius davant els nostres ulls conforme van passant els capítols.

Altre aspecte a tractar és el dibuix, Jeff Smith és un gran dibuixant, i va millorant lliurament a lliurament d'una manera substancial. No té gens a veure el dibuix del primer amb el dels últims quant a qualitat, i això tenint en compte que en el primer lliurament ja era molt bo. Smith té aquella rara habilitat que fa que, dibuixe el que dibuixe, resulte creïble: les vaques tenen expressió estúpida, els mobles tenen volum, pes i textura i els personatges tenen una gran capacitat expressiva sense necessitat de recórrer a una excessiva caricaturització, en els humans. És a dir aconsegueix que el que hi ha dibuixat aquest ahí introduint-te de ple al seu món, creient-te'l a ulls clucs de tal manera que et sembla escoltar l'ambient de la taverna o el crepitar del foc.

És per tot açò que considere Bone un dels millors còmics que jo he tingut el plaer de llegir, i recomane a tot el món que es llegisca en toms en l'edició americana, com és el meu cas, o reunint tots els nombres que s'hagen publicat fins al moment en castellà i els hi llegisquen d'una asseguda.

Feliç lectura.

Fernando Fuentes Méndez.

Sins Entido publicarà "Hate Jazz", de Horacio Altuna y Jorge González

[text en espanyol]

HATE JAZZ
Horacio Altuna y Jorge González
Formato: 32 x 24 cms
Páginas: 56
Impresión: Color
Cartoné
P.V.P.: 13 euros
Lanzamiento: 1 de diciembre de 2006

Sobre el libro

Un relato negro ambientado en la oscuridad jazzie de Nueva York
Clarence T., negro neoyorquino, saxofonista de jazz superdotado y enganchado a la droga, irrumpe una noche en el club donde suele tocar para conseguir su paga como sea. Su compañero Cecil se aprovecha de la situación para robar al jefe y matarlo.
Sin embargo, el destino se ensañará contra Clarence y la rabia del músico aumentará a lo largo de las páginas. Paradójicamente, en esos momentos tocará la música más fascinante y encantadora...mientras prepara su venganza más sangrienta.

Sobre los autores

Horacio Altuna (1941, Argentina)

Es uno de los grandes dibujantes que ha dado la historieta argentina, y destaca especialmente su fabuloso dominio de la figura femenina.
Altuna inició su carrera en 1965, publicando en diversas revistas argentinas (incluso coincidió con el guionista H.G. Oesterheld [Mort Zinder]) y para la editorial inglesa Fleetway. Desde 1967 hasta 1975 trabajó para la editorial Columba, ilustrando personajes como Big Norman, de Robin Word; Hilario Corvalán, de Sergio Almendro (“pero sólo un par de episodios porque me negué a continuarla al ser guiones muy reaccionarios”, según declara Altuna); Los Cruzados, de Isaac Aizemberg; y Kabul de Bengala, de Héctor Germán Oesterheld.
En 1975 Altuna inicia una extensa colaboración con el guionista Carlos Trillo, con la tira diaria para el periódico argentino Clarín, El loco Chávez, y a la que seguirían varias series publicadas en revistas argentinas del momento.
Por esa época algunas de la series de Trillo/Altuna se comienzan a exportar a Europa, lo que propicia que en 1982 el dibujante se traslade a España (y más concretamente a la ciudad catalana de Sitges). Sigue con sus colaboraciones con Carlos Trillo hasta 1987, fecha en la que sale la última tira diaria de El loco Chávez. Fruto de este último trabajo en equipo son: El último recreo, ambientada en una era post-nuclear en la que sólo han sobrevivido chiquillos; y Tragaperras, una serie de breves relatos de ciencia-ficción.
La distancia y el propio deseo de hacer una obra más personal lo llevó a realizar otros trabajos, ya solo, de autoría total. Así nacieron Ficcionario y Chances, en las que trata de descubrir un futuro cercano y angustioso, bastante premonitorio de la sociedad actual. En 1986 recibió el premio Yellow Kid en Lucca, el premio más prestigioso que se otorga en historieta. También fue finalista en 1987 en el Premio al Mejor Álbum Extranjero del festival de Angoulème, con El último recreo.
En 1988 el director Luis Puenzo le contrata para trabajar en el diseño de producción de la película Gringo Viejo (protagonizada por Gregory Peck y Jane Fonda). Luego hizo Imaginario, y en los 90 comienza a colaborar regularmente con la revista Playboy realizando historietas eróticas a color, con un resultado superior a la media del género, aunque según el propio autor "lo dejé de hacer por cansancio, después de diez o doce años".
En 2004 recibió el Gran Premio del Salón del Cómic de Barcelona, y en 2005, un segundo Yellow Kid, por “Toda una vida dedicada al cómic”.
Ediciones Sins Entido le ha dedicado un libro de entrevistas y bocetos inéditos: Horacio Altuna: Conversación.
Actualmente realiza una tira de prensa diaria, Familia Tipo, para El Periódico de Catalunya.

Jorge González (1970, Argentina)

Reside desde hace más de diez años en España. Los dos primeros años vivió en Sitges, donde realizó algunos trabajos para publicidad e ilustró el cuento infantil La cueva del Bandolero. Luego se estableció en Madrid y comenzó a dibujar el álbum Hard Store (Norma Editorial) y esta historia que hoy recupera y publica Sins Entido Hate Jazz (Heavy Metal), ambas con guión de Horacio Altuna. En esos años El País le publicó una historia de una página: Las gaviotas son felices. Desde entonces sigue trabajando también para agencias de publicidad realizando store-boards e ilustraciones. En la revista TOS (Sins Entido) publicó Song#1 y Nada. En 2004 publicó el álbum Mendigo (Glénat) junto a Carlos Jorge.

PASCIN: LA JAVA BLEUE

Joann Sfar
Ponent Mon, 80 pàgines, color, 23 €

Enguany sembla que Joann Sfar, o els seus editors, s'han proposat d'inundar-nos amb tot d'obres seves. I quan això ocorre hom sempre pensa que tard o d'hora vindrà la decepció, que no es podrà mantenir l'alt nivell de qualitat. Doncs no, la genialitat i versatilitat d'aquest autor sembla no tenir-ne fi. O com a mínim, no amb aquest preciós àlbum que continua contant-nos la vida del dibuixant i pintor Julius Pinkas “Pascin”. És curiós, jo sempre he pensat que estudiar les biografies dels artistes potser serveix per explicar les seves obres però mai per fer-nos comprendre-les. En canvi, aquest àlbum demostra tot el contrari, i més de contar-nos aspectes de la seva vida, la gasta com a excusa per explicar el seu ideari, els paràmetres de la seva força creadora i sexual, mitjançant l'ús dels recursos propis del còmic. Es tracta d'un esforç d'empatia que transforma a Pascin en Sfar i a Sfar en el propi lector. I tot això amb un domini de la il·lustració i la narració gràfica absolutament magistral. Llegint aquest còmic, hom desitjaria que els llibres d'història de l'art anaren més per aquest camí.

Bé, tornant a l'àlbum en qüestió, de nou trobem les conegudes virtuts de Joann Sfar, un autor que amaga darrere una màscara fàcil i espontània el seu geni. Així ho demostra el ritme àgil però alhora ple de contingut, la composició arreu que concentra el sentit, el dibuix esbossat però alhora terriblement efectiu i expressiu, un guió molt entretingut però alhora reflexiu, i així un llarg etcètera. I per suposat allò que més destaca en aquest àlbum: el color. L'explosió d'aquarel·les és absolutament impressionant, i no només per si mateixa, sinó també per englobar-se en el fet que comentava al principi sobre com la vida i l'obra de Pascin es mesclen en aquest còmic.

En conclusió, després de llegir molt gratament el recull publicat per Ponent Mon dels sis primers lliuraments de “Pascin”, aquest setè, editat amb tot el luxe, m'ha deixat bocabadat. No només pel plaer de la lectura i la contemplació de les seves pàgines, sinó també pel que té d'eixamplar els horitzons del còmic. Cal llegir-lo.

1928, UNA HISTORIA DE HAMBURGO

Matz Mainka
Edicions de Ponent

Aquesta és un còmic basat en una premissa de partida interessant i que cerca un final de tesi també a priori interessant. Tres joves alemanys es juren amistat lleial al front de la cruel guerra de les trinxeres (més coneguda com Primera Guerra Mundial). Anys després, el destí els torna enemics quan un es fa nazi, l'altre anarquista i el tercer policia. I tot enmig de l'agitat període d'entre guerres. Una llàstima que el desenvolupament de la història no estiga a l'altura de les circumstàncies, principalment per centrar-se massa en la peripècia i massa poc en la psicologia dels personatges o el context. No voldria fer comparacions injustes però, és que avui dia llegir un còmic d'aquest període i no voler comparar-lo amb el meravellós “Berlin” de Jason Lutes em sembla quasi impossibles.

Bé, el cas és que resulta un còmic entretingut però poc més, i on la tesi final queda reduïda a quelcom simplista i obvi. Això sí, està molt ben documentat, sobre tot a nivell gràfic. Val a dir, també, que l'autor faria més bé en no parar tanta atenció en el aquestes coses i atendre més la narració gràfica, doncs és bastant brusca de vegades i de totes totes la pitjor faceta de l'àlbum.

Per cert, l'edició és tan bona com de costum en aquesta editorial, però la retolació és nefasta. Està feta a mà, però amb una mà que no entén d'espais entre paraules o renglons rectes i, en suma, dóna una sensació de fanzinerisme bastant lletja.

LOS COMPLOTS NOCTURNOS

David B.
Ponent Mon, 128 pàgines, bitò, 18 €

Aquest àlbum recull aquelles adaptacions al còmic de somnis que recordareu si heu llegit “L'Ascension du Haut Mal". En cas contrari, heu de saber que David B és un autor lligat especialment al món oníric i al simbolisme, i tant és així que jo diria que aquest còmic en destil·la la seva quintaessència. Al contrari que molts altres autors que cerquen el refugi dels somnis per amagar que no tenen res a dir, en aquest “Los complots nocturnos” trobem una sèrie d'episodis curts de gran capacitat evocadora i oberts a la sensibilitat del lector. És difícil de racionalitzar la línia que separa la poesia de les paraules buides, però fàcil de percebre. Així, sense saber ben bé la raó, aquesta obra aconsegueix atreure la nostra atenció i fer-nos partícips de les seves meravelles i horrors.

Sens dubte part de l'explicació està en la força dels dibuixos d'un autor en estat de gràcia que transforma la contemplació de les seves vinyetes en tot un plaer. Des de la composició al joc de negres i blaus, passant pel domini i expressivitat dels traçats, tot sembla perfectament implicat en el sorprenent joc simbòlic que articula aquesta obra. I és precisament aquest últim que, en una relació simbiòtica, carrega d'un contingut metafòric torbador les imatges i les potencia. És per tant aquest un d'aquells còmics que sovint cauen víctimes del prejudici del lector que exclama “no entenc res!”. I si bé, en un sentit explícit, part de raó no hi manca en aquesta frase, també és cert que és un “no entendre” d'allò més agradable i entretingut. Dic bé, entretingut. No es llegeix amb esforç sinó amb fruïció, doncs jo diria que convida més a deixar-se endur que a voler treure cap sentit. En conclusió, una xicoteta joia que recomane sota advertència que cal sintonitzar-hi.

Compromís per Valentubilàndia... (off-topic)

+info

MUSCULMAN #1 (edició en català)

Yudetamago
Glénat, 368 pag, b/n, 10 €

Aquest manga m'agradaria haver-lo llegit fa uns quants anys, exactament quan la sèrie de televisió era emesa per TV3 i milers de valencianets la seguíem fidelment. Avui dia, el que he trobat ha estat un manga divertit i estrafolari com només els japonesos saben fer, a mig camí entre el “Dr. Slump” i “Enomoto”, però que es fa del tot pesat per un lector adult que no entre al joc. I això senzillament perquè és un còmic infantil/juvenil. Ho he estat pensant i segurament de menut m'hagués divertit d'allò més, amb tot aquest univers surrealista d'humor irreverent. Al seu favor té, a més, una estructura d'episodis curts que funcionen molt bé com a gags. En canvi, hi juga a la contra tota una sèrie de referències culturals japoneses (i a sobre de l'època) que pràcticament passen incompreses. En tot cas, sincerament he de dir que és divertit i paga la pena de llegir si ens fixem en els seva capacitat d'entreteniment.

En canvi, des d'un punt de vista crític amb els continguts, tenint en compte que es tracta d'un còmic infantil/juvenil, he de dir que suspèn de totes totes. La raó principal, que comparteix amb la gran majoria de còmics japonesos, és el masclisme. No crec que qualsevol xiqueta de casa nostra puga compartir el paper que fan les dones en aquest manga. Ho sent però ho havia de dir. I per últim, també he de reconèixer el paper d'aquest veritable heroi de la normalització i unitat del català (potser només superat per Son Goku) que ara veu justament editat el seu manga. I sí, tampoc podia evitar dir-ho, poder comparar-lo normalment a València m'emociona. En aquest sentit, cal felicitar Glénat.