Comic Fill-in >> PER TUTATIS!

A propòsit d’IKEA, l’Índia i un model d’explotació (off-topic)

Article llegit a l'edició en català de “Le Monde Diplomatique" i publicat sota llicència creative commons.

"El fet de redactar un codi de conducta que simplement diu que acatarà la llei sembla una mica estrany... És com si ara un conductor jurés solemnement que circularà exclusivament per l’esquerra al Regne Unit. I és més: l'IWAY ha tingut un impacte positiu en les condicions laborals dels treballadors de les empreses subcontractades? Veiem-ho."

A propòsit d’IKEA, l’Índia i un model d’explotació

DRETS HUMANS

Després d'haver implantat centres a Rússia i a la Xina –dos mercats prometedors–, el gegant suec IKEA va anunciar l'octubre que no considerava la possibilitat d’obrir-ne un a l'Índia «en base a la reglamentació per a les empreses estrangeres». El grup es conforma amb fabricar-hi productes sense restriccions – sobretot dels sindicats–, en què cada assalariat rep 1,60 euros al dia...

Per OLIVIER BAILLY, JEAN-MARC CAUDRON i DENIS LAMBERT
Periodista, investigador i secretari general i d’Oxfam-Magasins du Monde (Bèlgica), respectivament. Autors de «IKEA, un model a desmuntar», edicions Luc Pire, Brussel·les, 2006.

IKEA, la multinacional de la moda de l’habitatge, és sinònim de bons números. Té quatre-cents deu milions de clients al món; distribueix cent seixanta milions de catàlegs l’any (superant les ventes de... la Bíblia); el seu volum de negocis es manté en una impressionant espiral positiva: 3,3 mil milions d'euros el 1994, 14,8 mil milions d'euros el 2005. És a dir, una progressió difícil de millorar de més d'un 400%. Avui, la societat tracta de conquerir dos territoris que fins ara se li han resistit: Rússia i la Xina. La seva revista interna del grup, Read Me, diu que "l'objectiu és millorar dia a dia. Per aconseguir-ho, les botigues han de vendre més, tenir més clients[1]"... per a IKEA la felicitat del poble passa per la compra.

Simbolitzant el fenomen model d’una multinacional en el context de la globalització planetària i del mercantilisme, IKEA aconsegueix esquivar els atacs de les associacions de consumidors, dels altermundialistes i de les associacions ecologistes. La proesa no és poca. Ha aconseguit teixir relacions particulars amb els seus clients gràcies a uns preus insuperables, la seguretat en parcs infantils dels nens dins els seus grans magatzems i un concepte de centre comercial total per trobar de seguida de tot (i preferentment allò que no es necessita).

No manquen els detalls que il·lustren la unió consagrada entre client i empresa. Un regidor de Stockport (Regne Unit) deia el 2004 que “un IKEA al nostre municipi és la glòria![2]." En la mateixa línia entusiasta els habitants del petit poble de Mougins han iniciat una campanya per reclamar els serveis de l’empresa: "Si vostè també n’està fart de passar dues hores en cotxe i fer més de 200 quilòmetres (anada i tornada) per a poder fer una cursa a l’IKEA, ara té l’oportunitat (potser l'última) de veure un IKEA als Alps Marítims![3]." Això és admiració: persones que fan una petició a IKEA(més de dues mil firmes l'agost de 2006!), que en reafirmen els seus valors, que es mobilitzen... Tot perquè no hi ha una sucursal de la multinacional del moble a cent quilòmetres a la rodona.

Algun cop l’èxit d’IKEA ha tingut conseqüències més dramàtiques. La multinacional havia ofert un xec de 150 euros a les primeres cinquanta persones que arribessin a l’obertura de portes d’un centre del grup a l’Aràbia Saudita, l’1 de setembre de 2004. Les conseqüències: dos morts, setze ferits, vint desmais...

Com s’explica la fascinació planetària per IKEA? A banda dels baixos preus, una de les claus de l'èxit es deu a la imatge mediambiental i social que s'ha creat. Una imatge construïda a força d'escàndols.

Des del primer proveïdor estranger (Polònia el 1961), IKEA ha deslocalitzat part de la seva producció a la recerca d'una mà d'obra barata i forçada. Així, la part de producció realitzada a l’Àsia no ha deixat d'augmentar. Actualment la Xina (coneguda pel respecte dels drets dels treballadors...) supera Polònia en proveïment de l'empresa, amb un 18% dels productes del grup. En total, un 30% del "made in quality of Sweden" prové del continent asiàtic[4]. Segons The Observer, la part dels països en desenvolupament que produeixen per a IKEA hauria augmentat del 32% al 48% entre 1997 i 2001[5].

Des dels orígens l’exigència del grup suec ha estat oferir productes a "preus extremadament baixos". El 1976, al seu “Testament d'un empresari del moble”, el fundador Ingvar Kamprad declarava que "no hem de reduir esforços per mantenir aquestes tarifes al nivell més baix [...], la qual cosa imposa enormes exigències a tots els nostres col·laboradors [...]. Sense una limitació estricta de les nostres despeses, mai no podrem acomplir la nostra tasca[6]."

Però contràriament al que afirma IKEA, els baixos preus han tingut –i tenen sempre– un cost social considerable. Entre 1994 i 1997, tres reportatges de televisions alemanyes[7] i sueques van acusar la firma d'utilitzar en condicions infrahumanes nens al Pakistan, a l'Índia, al Vietnam i a les Filipines.

L’Àsia, però, no té el monopoli de l'explotació «ikeniana»: el 1998, en resposta a la denúncia de condicions de treball deplorables a Romania, el sindicat dels treballadors de la fusta i de la construcció, l'International Federation of Building and Wood Workers (IFBWW), va amenaçar la multinacional amb un boicot. El conflicte es va resoldre amb un acord entre el sindicat i la multinacional.

L'IWAY –nom del codi de conducta mediambiental i laboral d'IKEA– prohibeix com a punt de partida social el treball forçat i el treball dels nens. El punt set ("salut i seguretat dels treballadors") detalla les condicions de treball dels assalariats, que hauran de portar les proteccions necessàries per a la producció. Contempla també l’associació dels treballadors en sindicats o en qualsevol altra mena d’unió, alhora que impedeix els subcontractistes d’impedir aquest punt. Un altre punt: no es tolerarà cap mena de discriminació per raons de sexe, de raça, de nacionalitat... Cap treballador, tanmateix, no rebrà un salari inferior a l’estipulat en cada país, així com tampoc no podrà superar les hores de treball legals de llur règim laboral.

El fet de redactar un codi de conducta que simplement diu que acatarà la llei sembla una mica estrany... És com si ara un conductor jurés solemnement que circularà exclusivament per l’esquerra al Regne Unit. I és més: l'IWAY ha tingut un impacte positiu en les condicions laborals dels treballadors de les empreses subcontractades? Veiem-ho.

ELS SINDICATS? NO!

Quant al treball infantil (assumpte molt sensible en la consciència occidental) IKEA ha eradicat aquesta pràctica en els seus fàbriques, encara que l'IWAY prefereix basar-se en les legislacions locals i precisa que "les legislacions nacionals poden permetre el treball de persones d’entre 13 a15 anys i de 12 a 14 anys per a treballs menors[8]".

Una altra cosa és el de l'organització sindical i el pagament de les hores extres: en el transcurs d'un viatge el maig de 2006 a un poble prop de Karur, una ciutat tèxtil índia, vam intentar trobar assalariats d'una fàbrica subcontractada. Shiva[9], d’uns trenta anys, volia respondre a les poques preguntes del visitant occidental, però la seva mare, una vella índia de cabells blancs, estava inquieta. I si Shiva perdés el seu lloc de treball? El seu salari representa l'únic recurs d’una família composada per elles dues i pel fill de la treballadora, un adolescent de 15 anys.

La dona no critica el seu empresari. Parla de les pauses-te, de les proteccions als ulls i a les mans, evoca un entorn sa... I tot això és veritat. "IKEA ofereix condicions millors, no hi ha dubte d’això", afirma Maniemegalai Vijayabaskar, professor assistent al Madras Institute of Development Studies. Aquest universitari que treballa en un estudi[10] encarregat per Oxfam-Magasins du Monde sobre els proveïdors de la multinacional del moble diu després: "Ofereixen una cara humana per evitar les crítiques i les controvèrsies. Però no fan massa esforços per millorar les condicions de treball."

Les condicions de treball? A primera vista són adients. Els locals són nets i airejats. Existeixen les pauses-te i un material de qualitat. I l’'IWAY s’anuncia en els murs de l'empresa. Però... el 2003 el sindicat holandès FNV va encarregar a l’ONG holandesa SOMO, especialitzada en auditories socials de multinacionals, un estudi sobre els proveïdors d'IKEA en tres països: l'Índia, Bulgària i el Vietnam. Els investigadors es van entrevistar amb els obrers d’entre tres i quatre empreses en cada indret i van realitzar entrevistes fora del lloc de treball. Van visitar les fàbriques i van parlar amb els empresaris.

Les conclusions es referien a deu proveïdors que representaven aproximadament dos mil treballadors. SOMO comprovava llavors que “hi ha encara a l'evidència de nombroses violacions del codi de conducta d’IKEA en els tres països i en totes les empreses estudiades." Les transgressions més freqüents feien referència a la llibertat d'associació, el dret de negociar convenis col·lectius, els salaris i les hores extres. En el pitjor dels casos: ni sindicat, treball diari set dies la setmana i salari mínim no pagat. I és clar, ningú no coneixia els seus drets ni els compromisos de la multinacional del moble.

És una història que ens sona? El que hem pogut comprovar a l'Índia el 2006 és que no existeix cap sindicat a l’empresa subcontractada d'IKEA. Oficialment la presència sindical es tolera, però Shiva creu que no serien verdaderament necessaris: "Quan hi ha un problema ens reunim i discutim. Habitualment per rebre instruccions sobre la neteja dels banys, per exemple. I si tinc una queixa la puc exposar a l'empresari." La resposta de Shiva sempre és la mateixa: "Un sindicat? No, no l’acceptarien. I si cap inspector ve a la fàbrica els patrons ens repeteixen les mentides a dir..."

La situació no és excepcional d’aquesta regió. Cada iniciativa sindical és ofegada des de l’inici. El marc legal hindú és idoni per a qualsevol multinacional. Garanteix salaris particularment baixos. Shiva ens deia que guanyava 2300 rúpies cada mes (40,3 euros). D’aquestes en paga 500 (8,7 euros) per anar en bus al treball. Amb el que li resta en té prou per sobreviure? Shiva somriu púdicament. Quan la seva mare cuina davant la casa, la recepta és sempre la mateixa: "Simplement mengem sopa i sobretot salsa amb arròs." I carn? "Sí. Un cop la setmana, el diumenge. Però no pas aquest diumenge perquè és fi de mes."

El codi de conducta d'IKEA no alimenta els treballadors. Tampoc no mobla el seu pis. No es veu ni la prestatgeria Billy ni el llit Malm... L'habitatge de Shiva és rudimentari: dues habitacions, alguns calendaris a la paret, fotos en blanc i negre, dos matalassos de palla, dos petits cofres que fan de guarda-roba. I un rellotge de les divinitats.

Li vam preguntar què faria amb 1000 rúpies de més. Shiva ens va explicar el seu modest somni de comoditat: "Compraríem una cuina de gas. Cuinar al foc és penós amb tot aquest fum als ulls. Quan ve la temporada de pluges és difícil trobar fusta seca. I recollir fusta és un treball molt feixuc." La pobresa de Shiva no és una excepció en l'univers dels proveïdors d'IKEA. N’és més aviat la regla.

La Manjula és una altra treballadora, jove i casada. L’octubre de 2005, per exemple, va cobrar 2360 rúpies (41,4 euros), a les quals hi va haver de restar dues cotitzacions a la seguretat social i una assegurança de vida. Uns càlculs després, les 2360 rúpies inicials s’havien fos. La Manjula ha treballat 24 dies l'octubre i ha cobrat 1818 rúpies (31,8 euros). És a dir, que tot i treballar sis dies la setmana frega el llindar de l’extrema pobresa. I tot en el respecte escrupulós del codi de conducta "ikenià"...

Per guanyar més diners els obrers multipliquen les hores extres. "Treballen dotze hores al dia. Sense comptar el temps que perden per arribar al lloc de treball”, precisa Vijayabaskar. “Durant els alts de producció poden arribar a treballar fins a 15 hores diàries."

IKEA intenta reduir les hores extres, però la pressió imposada tant pels terminis dels encàrrecs com per la necessitat de diners torna inevitable aquest excedent de treball. L’horari laboral és de 9:30 a 13:30 i de 14:30 a 18:30. Però, al cor d'un barri popular de Karur, Kalaya precisa que "si el treballador fa hores extres de les 19 hores a 20 o 21 hores no les paguen. Si es treballa fins a 22:30 paguen 50 rúpies extres (0,87 euros). El treball extra s’estén normalment dues vegades la setmana."

Treballant al mateix lloc, Assam ens assegurava que no hi ha hores suplementàries a la seva empresa. El vespre mateix, les màquines veuran la nit i, apostats a l'entrada, veurem equips de treballadors entrant a la fàbrica fins a les 20h. Una prova que els discursos poden ser bandejats per les consignes i per la por a perdre la feina. Deenosha, per la seva banda, ha d’aconseguir ingressos extres. A penes ens va dir res en sortir de la fàbrica: havia de marxar corrent. Té un altre treball de les vuit del vespre fins a l’una de la matinada. Cobrava llavors 80 rúpies (1,4 euro) més els aliments.

De fet, Shiva, Kalaya i Deenosha són per a IKEA "costos estrictament limitats", la qual cosa explica la presència de la multinacional a l'Índia. Així doncs, per retornar els encàrrecs a temps els subcontractistes subcontracten mà d’obra. No aplicant la mateixa conducta amb els proveïdors directes d'IKEA, l'IWAY esdevé llavors una abstracció completa. Cap control, cap exigència, cap límit si s’ha de complir el termini de lliurament.

Però fins i tot amb els proveïdors oficials el control del codi de conducta continua sent extremadament incomplet. Qui porta les auditories? Fonamentalment els 46 despatxos de compres d'IKEA disseminats en 32 països. Aquests despatxos són formats pel Compliance and Monitoring Group (grup de control i compliment), una estructura del grup suec dedicada a la comprovació de l'aplicació del codi de conducta. Al Compliance and Monitoring Group hi treballen cinc persones (tres el 2004). Ajuda els controladors dels despatxos de compres IKEA i també realitza auditories. El 2005 en va realitzar 53[11]. Tanmateix, els auditors externs com el KPMG, PricewaterhouseCoopers i Intertek Testing Services, no van realitzar més que set auditories el 2004. La multinacional del moble reconeixia que aquest nombre era insuficient però assegurava que el "2005 contrastarà amb el 2004 pel nombre elevat d'auditories que realitzaran terceres empreses[12]." El número "elevat" d’auditories externes és més o menys conegut: el 2005 va culminar amb 26 auditories de les 1012 realitzades...

LA LÍNIA ROJA DEL TREBALL INFANTIL

Aquestes poques auditories de tercers estan incloses en el sistema de control intern creat per IKEA. Els auditors no poden publicar els seus estudis i han de donar els resultats única i exclusivament a la direcció del grup. Cada control, que es desenvolupa cada dos anys (cada sis mesos o cada any per a Àsia), comporta entre un i dos dies. S’estudien llavors els 90 criteris de l’IWAY. A raó de vuit hores per dia, això representa l’estudi d’un criteri cada deu minuts i quaranta segons. Com es verifica que no hi ha pressió contra la formació d'un sindicat en deu minuts? I per a les hores extres? I el pagament a temps dels salaris? I el respecte de les pauses? I el treball forçat? El treball dels nens? Molt simple: es pregunta al patró, es consulten els registres de l'empresa, o pitjor, es pregunta al treballador de la fàbrica.

Les persones que realitzen aquestes auditories són probablement sinceres i voluntàries, però les condicions a les quals estan sotmeses no permeten un control seriós. El mètode és com a mínim "lleuger" i poc idoni a les explicacions dels obrers de les condicions de treball, i més tenint en compte que el "control" s'efectua al mateix temps que es controla la qualitat dels productes. Toneesh, controlador de qualitat, va veure l’any passat dues vegades els controladors d'IKEA: "Formulen algunes preguntes, sobretot referides a la qualitat dels productes i a la verificació de la producció. Són indis de Delhi o de Chennai però també algun europeu. Aquests formulen només preguntes referides al «top level de la gestió d'empreses». A més, amb l’excusa dels impediments lingüístics, els treballadors no poden parlar amb ells."

La treballadora Kalaya confirmava que "ahir un home d'IKEA va venir. Ens va ensenyar un vídeo al voltant de la preparació d’un producte de qualitat. Tan sols ens va parlar de qüestions relacionades amb el producte." Probablement no és aquest tipus de preguntes les que evitaran Kalaya de treballar hores extres no remunerades...

La política d'IKEA, doncs, tendeix a endurir algunes condicions de treball. És veritat que els treballadors tenen aigua potable a la seva disposició, guants, lavabos separats i de vegades fins i tot les pauses-te. Però beure te no ajuda el treballador a passar el mes. Els aspectes realment socials com els salaris, la presència dels sindicats, les hores extres, ja ho hem vist, és una cosa ben diferent.

D'aquesta responsabilitat social personificada en el codi de conducta, la gran vencedora no n’és finalment... l'empresa mateixa? D'un costat, i com el menciona Vijayabaskar, "IKEA ha traspassat els costos de la seva política social als seus proveïdors". De l'altre, realça la seva imatge en aquest compromís sense despeses, mantenint-se amb una precisió mil·limètrica al límit de tolerància per a Occident: el treball infantil.

Els números de la multinacional són tan bons que els compromisos de l’IWAY no són vinculants.. La pretesa responsabilitat social d'IKEA no aconsegueix ni tan sols eradicar la misèria total de molts dels seus treballadors. Per autoproclamar-se realment "ètica", la firma els hauria d’oferir una vida decent. I no estem parlant de cap luxe, ni de televisió ni de telèfon mòbil. Parlem de menjar carn més sovint, de comprovar que el fill no perd un any escolar per falta de diners per a la matrícula, de no haver de fer dues feines per subsistir, d'oferir un dia de descans setmanal, sense prejudici de les tasques domèstiques. I perquè no: permetre a Shiva un petit luxe en les botigues d’IKEA...

[1] Read Me, revista internacional interna d'IKEA, núm. 1 versió francesa, març de 2006.
[2] «Un Ikea sinon rien!», dins del dossier «Ikea: la secte mondiale du kit», Courrier international, núm. 722, París, 2-8 de setembre de 2004.
[3] http://www.ipetitions.com/campaigns/POUR_IKEA_MOUGINS/
[4] "Social & Environnemental Responsibility Report 2005", IKEA.
[5] "Trying to assemble a perfect reputation", The Observer, Londres, 25 de novembre de 2001.
[6] Del llibre "Testament d'un empresari del moble" represes «in extenso» en la biografia autoritzada d'Ingvar Kamprad: Bertil Torekull, «Un disseny, un destí. La saga IKEA», ed. Michel Lafon, París, 2000.
[7] El documental alemany Mattan és mencionat per Manuel Balza i Davor Radojicic, «Corporate social responsibility and nongovernmental organizations», Avdelning, Linköping, 30 de gener de 2004. Els reportatges suecs han estat citats per Susan
Christopherson i Nathan Lillie, «Neither global nor standard: Corporate strategies in the era of new labor standards», University of Oxford, novembre de 2003; i Lowry Miller, Piore Adam i Theil Stefan, «The Teflon shield: Trench war», Newsweek International, 12 de març de 2001. Cf. «Ikea accused of exploiting child workers»,
BBC, Londres, 23 de desembre de 1997.
[8] IWAY Standard, punt número 15.
[9] Els noms dels entrevistats no són els reals, donat el temor a represàlies i/o acomiadaments.
[10] Disponible a www.madeindignity.be
[11] “Social & Environnemental Responsibility Report 2005”, IKEA.
[12] Ibidem.

Font: http://www.monde-diplomatique.ad/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=1023&mode=thread&order=0&thold=0&edicio=50

Escrito por Comic Fill-in a las December 12, 2006 2:56 AM