July 28, 2004
CAMINANDO POR LAS COLINAS DE ARENA
Luis Durán
Astiberri, 88 pags, B/N, 9'00
El senyor Luis Durán ho ha tornat a fer. La seva última obra és de nou una gran obra. Quasi espanta considerar la categoria que està aconseguint aquest home a base d'esforç i treball, publicant cada vegada millors obres i fent madurar el seu estil de manera exquisida. No estic exagerant. De fet, estem parlant d'algú que al Saló de Barcelona ha guanyat un Premi Autor Revelació el 2001, i dos Premis al Millor Guió el 2002 i el 2004 (també era finalista el Premi a la Millor Obra, però inexplicablement no el va guanyar). Bé, el cas és que Luis Durán ha aconseguit en pocs anys encadenar obres tan consistents com Vanidad, La Tierra Negra, Atravesado por la flecha, Antoine de las Tormentas i ara aquest Caminado por las colinas de arena.
Aquesta última obra, pel que fa al guió, jo diria que és possiblement el millor que ha escrit fins el moment. Reprenent aquesta visió seva tan personal dels gèneres, aquesta vegada s'endinsa en el western. Una paraula que no és més que un paisatge dins la particular òptica de Durán. De nou la màgia i el món dels somnis tenen un paper important en el significat de l'obra. Val a dir, això sí, que aquesta vegada la interrelació amb els elements de realitat es duu a terme d'una manera més natural i elegant. Ja no son un fi en si mateix, sinó una eina per comprendre el món i donar-li sentit. Això ho permet el fet que el protagonista siga un indi, amb la seva corresponent ideologia animista. Però potser la riquesa del guió estiga també en la varietat de personatges, una mosaic d'homes i dones invisibles a la història oficial i mítica d'aquell infern anomenat salvatge oest, als quals Durán dedica episodis sencers. En aquest sentit, es nota també una considerable feina de documentació que aporta la necessària sensació de realitat a cada un d'ells i al món que els envolta. Bé, tot plegat el cas és que el guió funciona com un rellotge, i això fa que el lector quede atrapat fins el final sense ni adonar-se'n.
A nivell gràfic, Durán segueix donant passos endavant quasi imperceptiblement. Partint d'un estil molt personal, la visió més realista d'aquesta obra el força a treballar un tipus de planificació més clàssica (per dir-ho així), amb regularitat de vinyetes i una narració gràfica clara, basada en els enquadres i la profunditat. I el resultat és excel·lent. De nou els seus punts forts son l'expressivitat i l'ambientació, i val a dir que es mostra sorprenentment efectiu als moments d'acció trepidant del final. Per últim, caldria destacar (no és cap sorpresa), una característica dels bons còmics que trobem en aquesta novel·la gràfica: la suma de guió i dibuix dona com a resultat quelcom que va més enllà dels dos. Per exemple, el to que el dibuix dóna al guió, o la força que el guió dóna al traç.
En definitiva, Caminando por las colinas de arena és un gran còmic que agradarà a qualsevol lector adult amant del medi, i que fins i tot serà capaç d'atreure un bon grapat de neòfits si en té ocasió. La seva consistència i profunditat no em deixen altra opció que haver-lo de recomanar urbi et orbe. A més, a tot açò cal afegir l'excel·lent edició que, com de costum, n'ha fet Astiberri (i a bon preu).
Per últim, m'agradaria convidar els lectors a comprovar per si mateixos si l'entusiasme que un servidor de vostès ha demostrat crítica rere crítica per Luis Durán és justificat o no, llegint la seva obra. Soc conscient que sovint s'ha protegit injustificadament autors mediocres pel simple fet de ser espanyols (mai ha sigut el meu cas), i això ha impedit sovint també poder donar un reconeixement com cal a qui s'ho mereix. Luís Durán s'ho mereix, i si no, temps al temps.
Marc Pastor i Sanz
Comic Fill-in
July 22, 2004
Entrevista a Kazuichi Hanawa
Des de l'editorial Ponent Mon ens informen que a la secció de textos de la seva web podem llegir una interessant entrevista a Kazuichi Hanawa, autor del recentment publicat "En la prisión".
Així mateix, també podem trobar-hi entrevistes amb Kan Takahama i Emmanuel Guibert, el Manifest "Nouvelle Manga" i un article sobre "El Caminante".
July 21, 2004
EL CAMINANTE
Jiro Taniguchi
Ponent Món, 150 pag, B/N, 12'50
Sospite que Jiro Taniguchi no necessita de cap presentació. Després d'exercir de punta de llança del manga adult amb d'obres tan contundents com El almanaque de mi padre o Barrio Lejano, rebudes amb entusiasme pel públic i la crítica, ara li arriba el torn a El Caminante. El cert és que aquesta obra ja fou publicada fa temps i per episodis a la revista El Víbora, però ara podem gaudir-la en un sol volum i amb totes les excel·lències que comporta una edició a càrrec de Ponent Món.
El còmic en si val a dir que és bastant diferent a les obres anteriorment citades. Tracta sobre un home que fa del passeig tot un estil de vida. Bàsicament consta de capítols quasi muts on el protagonista observa el món amb la mirada de qui sap apreciar les petites coses de la vida. El to és totalment seré i pausat, però tot i així s'ha de reconèixer que aconsegueix transmetre entusiasme i sensacions positives. En el fons continua sent el mateix estil de sempre de Jiro Taniguchi, només que centrat en objectius més senzills. Sospite que haureu d'intentar de pensar com un japonès per gaudir-ne completament.
El dibuix i la narració gràfica porten quasi tot el pes del còmic. I per Tezuka que Taniguchi és capaç de fer-ho com és degut. La invitació a gaudir del paisatge no es veu defraudada en cap moment. La bellesa del dibuix així com del punt de vista acaben per fer-te còmplice de l'entusiasme d'aquell home per allò quotidià. Per suposat, Taniguchi segueix practicant aquesta línia clara a la japonesa (per dir-ho així) que tant bons resultats li dona. Això sí, seguint amb el tema de la mentalitat japonesa (que no distingeix tant entre dibuix i pintura), es nota un cert interès per l'art pictòric com a finalitat en si mateixa del manga, especialment al capítol Paisaje Borroso.
En conclusió, un manga que potser no serà apreciat pel nombrós públic de les seves altres obres però que qualsevol lector habitual de còmic adult sabrà gaudir. Jo personalment en recomane la seva lectura. Només un consell, llegiu amb calma.
Marc Pastor i Sanz
Comic Fill-in
P.S.: Ojalá Ponent Món hubiera editado El almanaque de mí padre...
EL BORBAH
Charles Burns
La Cúpula, 112 pág, B/N, 7'50
Resulta inconfusible amb només fer una ullada que aquest còmic és obra de Charles Burns, l'autor d'Agujero negro, El club de sangre o Burn again. Però també resulta inconfusible, en començar a llegir-lo, que aquesta és una obra menor respecte de les que he citat, un camp d'aprenentatge on un autor amb talent va convertint-se en un mestre. Tot i així, val a dir que el nivell de partida és ben consistent.
L'obra consisteix en sis aventures on un curiós detectiu lluitador de lluita lliure intentarà resoldre els casos més surrealistes. Un guió al cap i a la fi lligat a les convencions del gènere negre (que ell mateix duria més tard molt més enllà dels crims detectivescos) i al tòpic més estès del còmic americà: l'heroi carismàtic. No obstant això, s'ha de reconèixer que Burns és capaç de fer-ho correctament i a més, afegir el seu toc tan especial: un món boig on res és el que sembla, un temible futur de ciència ficció pulp ple de les aberracions més estranyes, i per això mateix interessant.
El mateix caldria afegir respecte del dibuix, on trobem un Burns que domina correctament l'apartat gràfic però que encara no és aquell autor d'elegant i contundent narració gràfica que podem llegir a Agujero Negro. Potser l'obsessió que notem aquí per allò que sol anomenar-se acció el porta a triar vinyetes massa menudes on el seu talent es troba a la fi encaixonat.
En conclusió, si vos agrada Charles Burns o simplement el còmic dit independent, no deixeu de llegir El Borbah. És interessant i divertit i, en el fons, la principal raó per la qual no està a l'altura d'altres obres seves és simplement per la genialitat d'aquestes. Bon profit.
Marc Pastor i Sanz
Comic Fill-in