July 28, 2004
CAMINANDO POR LAS COLINAS DE ARENA
Luis Durán
Astiberri, 88 pags, B/N, 9'00
El senyor Luis Durán ho ha tornat a fer. La seva última obra és de nou una gran obra. Quasi espanta considerar la categoria que està aconseguint aquest home a base d'esforç i treball, publicant cada vegada millors obres i fent madurar el seu estil de manera exquisida. No estic exagerant. De fet, estem parlant d'algú que al Saló de Barcelona ha guanyat un Premi Autor Revelació el 2001, i dos Premis al Millor Guió el 2002 i el 2004 (també era finalista el Premi a la Millor Obra, però inexplicablement no el va guanyar). Bé, el cas és que Luis Durán ha aconseguit en pocs anys encadenar obres tan consistents com Vanidad, La Tierra Negra, Atravesado por la flecha, Antoine de las Tormentas i ara aquest Caminado por las colinas de arena.
Aquesta última obra, pel que fa al guió, jo diria que és possiblement el millor que ha escrit fins el moment. Reprenent aquesta visió seva tan personal dels gèneres, aquesta vegada s'endinsa en el western. Una paraula que no és més que un paisatge dins la particular òptica de Durán. De nou la màgia i el món dels somnis tenen un paper important en el significat de l'obra. Val a dir, això sí, que aquesta vegada la interrelació amb els elements de realitat es duu a terme d'una manera més natural i elegant. Ja no son un fi en si mateix, sinó una eina per comprendre el món i donar-li sentit. Això ho permet el fet que el protagonista siga un indi, amb la seva corresponent ideologia animista. Però potser la riquesa del guió estiga també en la varietat de personatges, una mosaic d'homes i dones invisibles a la història oficial i mítica d'aquell infern anomenat salvatge oest, als quals Durán dedica episodis sencers. En aquest sentit, es nota també una considerable feina de documentació que aporta la necessària sensació de realitat a cada un d'ells i al món que els envolta. Bé, tot plegat el cas és que el guió funciona com un rellotge, i això fa que el lector quede atrapat fins el final sense ni adonar-se'n.
A nivell gràfic, Durán segueix donant passos endavant quasi imperceptiblement. Partint d'un estil molt personal, la visió més realista d'aquesta obra el força a treballar un tipus de planificació més clàssica (per dir-ho així), amb regularitat de vinyetes i una narració gràfica clara, basada en els enquadres i la profunditat. I el resultat és excel·lent. De nou els seus punts forts son l'expressivitat i l'ambientació, i val a dir que es mostra sorprenentment efectiu als moments d'acció trepidant del final. Per últim, caldria destacar (no és cap sorpresa), una característica dels bons còmics que trobem en aquesta novel·la gràfica: la suma de guió i dibuix dona com a resultat quelcom que va més enllà dels dos. Per exemple, el to que el dibuix dóna al guió, o la força que el guió dóna al traç.
En definitiva, Caminando por las colinas de arena és un gran còmic que agradarà a qualsevol lector adult amant del medi, i que fins i tot serà capaç d'atreure un bon grapat de neòfits si en té ocasió. La seva consistència i profunditat no em deixen altra opció que haver-lo de recomanar urbi et orbe. A més, a tot açò cal afegir l'excel·lent edició que, com de costum, n'ha fet Astiberri (i a bon preu).
Per últim, m'agradaria convidar els lectors a comprovar per si mateixos si l'entusiasme que un servidor de vostès ha demostrat crítica rere crítica per Luis Durán és justificat o no, llegint la seva obra. Soc conscient que sovint s'ha protegit injustificadament autors mediocres pel simple fet de ser espanyols (mai ha sigut el meu cas), i això ha impedit sovint també poder donar un reconeixement com cal a qui s'ho mereix. Luís Durán s'ho mereix, i si no, temps al temps.
Marc Pastor i Sanz
Comic Fill-in