Comic Fill-in >> PER TUTATIS!

“Prince Valiant” de Harold R. Foster, un clàssic sui generis

Parlant amb un amic me n'he adonat que referir-se a “Prince Valiant” (“Principe Valiente” en l'edició de Planeta), com un clàssic del còmic resulta inexacte. Potser sí que és certa aquesta afirmació si pensem en l'art seqüencial en un sentit ample, aquell que enllaça la columna de Trajà amb els còmics on-line de Scott McCloud. Però en un sentit estricte, l'encaix de “Prince Valiant” amb el còmic contemporani resulta incomplet. La raó no és altra que el seu baix índex d'integració entre dibuix i text respecte dels usos actuals.

Recorde que a l'última visita que va fer Will Eisner al Saló del Còmic de Barcelona, algú li va preguntar per la tendència que tenia a separar text i dibuix a les seves últimes obres. La resposta va ser molt clarificadora. En síntesi, va dir que text i dibuix poden estar més o menys integrats físicament al disseny de pàgina o de vinyeta, però si estem parlant d'art seqüencial, sempre han de ser complementaris i és la suma per contrast entre ambdós el que ell cerca.

És evident que sempre pot haver-hi redundància quant al contingut del text i el dibuix, però si l'apartat gràfic queda reduït a la il·lustració, aleshores estem davant d'un llenguatge pobre. Si seguim aquest raonament i fem una lectura en fred de l'obra de Foster, hem de reconèixer que planteja dubtes. Aquell que més ens crida l'atenció és l'absència del més característic dels símbols d'integració entre dibuix i text: els globus. El text és inserit en cartutxos que inclouen així mateix els diàlegs entre cometes, com si del text d'una obra teatral es tractés. I la sensació que dóna és la d'estar veient una pel·lícula de cinema mut: primer veiem les imatges i després, en pantalla negra, podem llegir les acotacions i el diàleg.

Ben pensat, l'analogia del cinema mut resulta especialment aclaridora. Aquest tipus de cinema tenia el seu propi codi, era un art madur que va extingir-se sobtadament amb l'arribada del cinema sonor. Els codis del cinema mut, per tant, no eren els que emprem avui dia. I tant és així que les seves obres mestres no han de ser jutjades sota els mateixos criteris que les del cinema sonor, si el que volem és apreciar-les degudament. Així mateix, a l'igual que a “Prince Valiant”, el cinema mut tractava de condensar el major pes significatiu i artístic en la imatge.

Tornant al tema que ens ocupava de bon començament, la qüestió és com hem de considerar “Prince Valiant”? Com un còmic clàssic, és a dir un precursor del llenguatge actual de l'art seqüencial tal i com l'entén Eisner? O bé, per contra, com un còmic que empra un codi provinent del refinament de les narracions il·lustrades? La tria no és gens clara, tot i que sembla clar que en ambdós casos estem parlant d'art seqüencial, atenent a la deliberada relació entre vinyetes.

En tot cas, la meva opinió és que Foster va fer la tria de, donada l'excel·lència d'un dibuix que conforma la principal característica d'aquesta obra, deixar de banda qualsevol element que pogués “destorbar” la seva visió. No va considerar per tant la bellesa intrínseca dels recursos del còmic en tant que art que es desenvolupa també en el temps, sinó que va deixar aquesta funció al text literari. Tot això s'ha de tenir en compte a l'hora de llegir “Prince Valiant”, doncs en cas contrari podem córrer el risc de jutjar-lo erròniament. Però, això seria absurd, doncs la sensació que majoritàriament hom té és la d'estar davant d'una gran obra. I com deia el mestre, hem de confiar en els sentiments.