January 22, 2007
Elogi de la petita edició
Article llegit a l'edició en català de Le Monde Diplomatique" i publicat sota llicència creative commons.
Mentre la temporada dels premis literaris sacaba sense sorpreses les grans editorials es parteixen els honors, els editors modestos persegueixen el seu treball d'esbossar talents o descobreixen grans autors oblidats. Sense el suport de crítiques literàries que, en la majoria dels casos, es conformen amb revalorar obres ja consagrades arreu.
ELOGI DE LA PETITA EDICIÓ
Mentre la temporada dels premis literaris sacaba sense sorpreses les grans editorials es parteixen els honors, els editors modestos persegueixen el seu treball d'esbossar talents o descobreixen grans autors oblidats. Sense el suport de crítiques literàries que, en la majoria dels casos, es conformen amb revalorar obres ja consagrades arreu.
Per PIERRE JOURDE
Professor de la Universitat Grenoble III (Stendhal) i autor de «L'heure et l'ombre», l'Esprit des péninsules, París, 2006.
França és sens dubte el país que recolza més la creació literària: es convoquen nombrosos premis, sorganitzen fires i salons del llibre durant tot l'any i en tots els departaments, es publiquen nombrosos diaris especialitzats, es concedeixen beques per a la creació i es creen residències d'escriptors. Cal afegir-hi una densa xarxa de llibreries els propietaris de les quals es reuneixen amb els autors que sacrifiquen el seu temps i diners per defensar la literatura. Un sistema així permet que nombrosos escriptors puguin viure i es donin a conèixer.
La diversitat deditorials, en especialització i dimensions, és un element determinant, perquè molts escriptors no aconseguirien trobar el seu lloc sense els petits editors literaris. Això no vol dir que en les petites editorials es publiquin obres més interessants que a Gallimard o a Seuil, però sí que exerceixen com a mínim quatre funcions essencials, encara que els textos triats no siguin, proporcionalment, ni millors ni pitjors: permeten que els joves autors puguin publicar; asseguren la supervivència de gèneres poc comercials; introdueixen part de literatura estrangera a França; i reediten alguns escriptors oblidats[1].
Manca saber que sentén, en el món literari, per «petita edició». Sovint les publicacions de petits editors amaguen una col·lecció duna gran editorial. El petit editor de debò és tan independent que sautodistribueix o bé ho fa un especialista en petites editorials, treballa amb una o dues persones i sovint voluntàries. Per a alguns, l'edició és una activitat secundària costosa i devoradora de temps. Viure, doncs, daquesta activitat, no és gens fàcil[2].
Freqüentment els editors rics diuen que el fet de publicar escriptors mediocres, però comercials, els permet publicar autors més difícils. Cert. Però també ho és, en la majoria dels casos, que aquests autors només troben refugi, paradoxalment, en editorials modestes. Quan un principiant ha estat rebutjat per totes les grans editorials, aleshores sadreça a una de petita. Si té èxit, és possible que la deixi, passa sovint, i que sigui recuperat per una de gran la qual tingui els mitjans per fer que lautor arribi més de pressa a la notorietat i als premis.
VIDA POÈTICA INTENSA
Així, edicions Parc, que publica petits llibres, bonics, originals, amb indiferència quasi absoluta, va assumir el risc de publicar els primers textos de Gilles Sebhan i de Pierre Mérot. Però excepte algunes excepcions com la de Dominique Noguez, els periodistes només comencen a considerar interessants els escriptors que ja han entrat en editorials més conegudes. Altres no han tingut la mateixa sort, com és el cas d'Olivier Gambier, autor de la petita obra mestra «Carnaccia», condemnada a restar gairebé ignorada fins que potser daquí cent anys se la classifiqui entre les grans oblidades. Al fundador de Parc, John Gelder, un dia sel reconeixerà com una d'aquestes cares desconegudes del món de l'edició, comparable a un Poulet-Malassis, l'editor de les «Fleurs du mal», a un Léon Genonceaux, leditor de Lautréamont, o un Delangle, que es va arruïnar publicant la «Histoire du roi de Bohême» de Nodier.
Es podrien citar molts més exemples. Olivier Bessard-Banquy resumeix perfectament el cas d'Houellebecq, el qual va publicar la seva primera novel·la amb leditor Maurice Nadeau: Publicat per primera vegada per un editor valent però amb pocs mitjans, Houellebecq es va beneficiar de lextraordinària riquesa de la petita edició la qual, tota sola, es va comprometre a recolzar i fer arribar al públic la seva obra, mentre que les grans editorials li tancaven la porta pels nassos[3]. Igualment, Philippe Claudel va publicar llibres a leditorial Phileas Fogg i a La Dragonne abans de conèixer l'èxit a Stocks amb «Les âmes grises». Hédi Kaddour, l'autor de «Waltenberg» (Gallimard) abans publicava a Temps quil fait. Tristram va donar una oportunitat a Mehdi Belhaj Kacem. José Corti publica gairebé tota l'obra de Claude Louis-Combet. Edicions POL, quan era independent, va tenir el valor de mantenir l'obra difícil, però essencial, de Novarina, i no parlem dels espriptors Jean Daive, Christian Prigent, Eric Meunié. Richard Millet hi va publicar nombrosos llibres abans de passar a Gallimard.
Sense la petita edició, la poesia a França no hauria sobreviscut. Ni Grasset ni Fayard sarriscarien mai a publicar joves poetes perquè llur objectiu no és altre que el compte dels resultats. No es pertany impúnement a l'imperi comercial de Lagardère. Els editors de poesia, nombrosos i sacrificats, tenen una existència tan efímera com per exemple les revistes l'Escampette, Dé bleu, Creaphis, Lettres vives, Farrago, Akenaton, Comp'act, Al Dante, Tarabuste, Fata Morgana, Cadex, Deleatur, Le Temps quil fait, Rougerie, Encres vives, Obsidiane, Cheyne, Aencrages, etc. També publiquen magnífics llibres en què un escriptor s'associa a un artista, com ho va fer Voix dencre de Montélimar. Sense ells, haurien pogut ser llegits Alain Borne, Valérie Rouzeau, James Sacré, Christophe Tarkos, i gairebé tots els que opten per la vida poètica potser, avui en dia, més intensa que mai?
Aquesta tendència no és nova, però es va accentuant. Fa cinquanta anys, els grans editors apostaven molt més pel fons que per la cavalleria pesada i les vendes ràpides. Seditava poesia més fàcilment, per exemple. Robert Vigneau, que va publicar el 1979 el magnífic «Elégiaque» dins la col·lecció «Blanche» de Gallimard, ara només troba micro-editors. A més a més, entre 1960 i 1970, els anys del boom econòmic i cultural, els editors importants sarriscaven més amb textos difícils i d'autors poc coneguts, per por a perdre el tren de la modernitat.
No són els autors marginals, o els futurs grans escriptors, els únics que troben refugi en les petites editorials, sinó també els gèneres menors, temporalment negligits o menyspreats com succeïa abans amb la novel·la; lerotisme, la sàtira, la broma, els falsos diccionaris, els catàlegs d'exposicions absurdes, els relats incongruents i els universos imaginaris es refugien a Parc o a Daily Bul, a Musardine, a Desmaret, a Berg o a Joca Seria. No sha aconseguit tot, però els petits editors continuen sent el principal lloc d'experimentació i d'invenció sense els quals la literatura no viuria.
Molts autors estrangers actuals han de passar per petites editorials per tal de donar-se a conèixer. En aquest sentit, la tasca de La Fosse aux ours és essencial per donar a conèixer la literatura italiana. L'Esprit des péninsules publica escriptors mongols, croats, búlgars o turcs. Anne-Marie Métailié ofereix la lectura, entre altres, de textos brasilers o portuguesos. Liana Levi tradueix de lhebreu o del jiddish.
En resum, sovint l'aficionat trobarà en la petita editorial reedicions acurades d'autors oblidats, els textos rars de grans autors i obres que han estat importants en la història de la literatura o de les idees, els «curiosa». Interférences publica una remarcable edició il·lustrada amb les «Diableries moscovites» de Tchaïanov, leditorial Sillage publica el «Tannhaüser crucifié» d'Hanns Heinz Ewers, dedicions Sandre en destaquen «Les Soirées de Saint Petersbourg» de Joseph de Maistre, essencial per a la història de les idees del segle XIX.
Gràcies a La Chasse au Snark i a les edicions Fourneau es poden trobar molts textos de finals del segle XIX, també gràcies a Max Milo es pot redescobrir tot el primer Goncourt, John-Antoine Nau o, duna manera molt incompleta, dissortadament, l'«Entartung» de Max Nordau, una de les referències del discurs feixista sobre la creació[4]. Fornax exhuma latractiu «Mes Etats dâmes ou les sept chrysalides de lextase», del «Vicomte Phoebus, retoqué de Saint-Réac», Le Castor astral recupera els textos desconeguts de Bove, Nodier, Satie, Jarry. Durant molt temps, només hem pogut aconseguir algunes novel·les de Huysmans o els reculls de cròniques de Jean Lorrain a les editorials A rebours, Christian Pirot i Maren Sell. I qui publicaria els introbables de la mística cristiana sinó Jérôme Millon?
Malgrat lescassetat de mitjans aquests editors freqüentment també són artistes. Ells realitzen llibres fantàstics, amb tipografies elegants, bons papers, admirables maquetacions que això esdevingui una tradició o sigui un descobriment fins a fer del llibre un autèntic objecte d'art modern. Per una quantitat molt modesta es poden aconseguir les magnífiques obres a Archange Minotaure, a Eolienne, a Epi de seigle o a Sétérée.
Els petits editors tenen, alhora, un problema de visibilitat i un problema de diners. Els llibreters s'esfondren amb l'acumulació de novel·les. Així doncs, com fer un espai per a un recull de poesia amb un tiratge de tres-cents exemplars, mal distribuït, i del qual sen vendran un o dos en sis mesos? El problema no rau només en què els periodistes concedeixen gairebé tota una secció a cada reedició, o a dos o tres llibres publicats per Flammarion, Grasset o Albin Michel, sinó que els premis més coneguts sistemàticament van a parar a les grans editorials. En fi, com si calgués acabar definitivament amb la pluralitat i amb l'edició independent, les grans edicions envaeixen els prestatges amb tiratges massius els quals samunteguen en piles als Fnac. Al setembre es van publicar 700 novel·les franceses. Aquesta abundància no significa que el lector pugui realment triar. Les memòries d'un cantant o la novel·la d'un presentador de televisió a XO o a Lattès no són necessàriament més llegibles i més palpitants que a Allia, o que un relat d'Oliver Rohe o una reedició de Pierre Louÿs. Però davant labsència duna veritable informació el lector mitjà no escull: agafa el que veu i allò de què tothom parla encara que alguns utilitzin estratègies per fer-li creure que escull.
PERIODISTES I VENCEDORS
Sorprenen, doncs, les habituals ofensives de les grans editorials (una de les més recents és la que sha fet amb Laura Adler, de Seuil) les quals retreuen els petits editors el fet que les acusin de triomfar per esnobisme, o docupar els taulells dels llibreters. Els grans editors no en tenen prou amb ser rics, cal també que els altres no tinguin el dret d'existir.
Un petit editor, excepte que es beneficiï d'una fortuna pròpia o de trobar un mecenes, acaba essent devorat per un dels més grossos. Si vol sobreviure i romandre independent sovint ha de recórrer a les ajudes que dóna el Centre Nacional del Llibre (CNL) per a publicar. Però el CNL no pot ajudar tothom. Daltra banda, la recent arribada de Bernard Comment a Seuil, posa en dubte lequitat d'algunes tries, fet que ha provocat la sortida d'una part dels membres.
Només una minoria de petits editors sinstal·len a París, ja que romandre a províncies permet sol·licitar l'ajuda dels centres regionals del llibre. Però lajuda de les institucions locals pot comportar una nova dependència, i obligar l'editor a entrar en el sistema del feudalisme polític. Algunes regions concediran lajuda preferentment als llibres que il·lustrin el patrimoni regional: d'aquí neix una tendència a anar cap a la literatura territorial. La descentralització acaba essent un argument a favor del localisme cultural.
L'edició tendeix a concentrar-se en vastos conglomerats els quals reuneixen editorials i diaris. Aquests conglomerats esdevenen grups industrials propis que no tenen res a veure amb la literatura. Daquí surt una producció orientada vers una ràpida rendibilitat i una aclaparadora capacitat de distribució i de promoció, i sorgeixen permanents conflictes dinteressos: els periodistes encarregats d'orientar les opcions literàries dels lectors són assalariats dels editors de llibres.
La supervivència, imprescindible, de les petites editorials independents només serà possible si els poders públics consideren, fermament, la cultura com una excepció de les regles del liberalisme. Saconseguirà no només oferint resistència a alguns reagrupaments, sinó assegurant la vertadera autonomia política, econòmica i cultural dels centres regional i nacional del llibre (CRL i CNR).
Per a què el públic dels petits editors no es limiti als col·leccionistes, als aficionats instruïts, cal també que tots els que intervenen en la distribució del llibre hi col·laborin. També els llibreters que intenten mantenir aquestes editorials necessiten ajudes. El periodista no hauria dutilitzar el pretext d«esdeveniment» per a auxiliar els vencedors, per a ell hauria de ser una qüestió dhonor el fet de no esdevenir un ajudant d'operacions publicitàries. El jurat dels premis literaris haurien de guardonar obres publicades per petites editorials, en comptes d'atorgar-los als més remunerats i als més rics (els quals tenen, certament, recursos per a manipular els jurats) Quan veurem premiat amb un Goncourt per a Exils? O un Femina per a Sabine Wespieser?
[Traducció a càrrec de Judit Farrerons]
[1] Algunes de les editorials esmentades en aquest article han publicat textos de l'autor d'aquest article. Que ningú sofengui: no hi ha gaire interès econòmic o estratègic en el fet de recordar els editors desproveïts de poder i diners.
[2] Una bona manera de descobrir aquestes editorials és passejar-se pel Mercat de la Poesia, que té lloc el juny a París, o pel Saló de la Petita Edició, a Crest, a la Drôme.
[3] Olivier Bessard-Banquy, «L'Edition littéraire aujourdhui», pàg. 18.
[4] Paradoxalment, Nordau era jueu.