Comic Fill-in >> PER TUTATIS!

Demostració empírica de la decadència del super-heroisme

Intro.-
Amb això d'empírica vull dir que es basa en l'experiència, no que sigui científica i molt menys certa, que per alguna cosa això és una palla mental. Bé, el cas és que corrien els anys noranta quan un servidor va venir al món dels còmics, o millor dit, quan es va convertir en un friki tal com Déu mana i va començar a realitzar els ritus propis del culte en aquells temples sagrats anomenats “llibreries especialitzades”, passada, és clar, l'època mortadelòfila. El meu objectiu és fer memòria de les successives polèmiques amb constitució de bàndols que s'han donat des de llavors i, per tant, que jo recorde. Cal deixar clar, abans de res, que aquestes polèmiques no són sinó una extrapolació de les ja clàssiques “Qui és més fort, Hulk o la Cosa?” que per estèrils, encara que divertides, es poden allargar ad eternum et ad absurdum (o siga, molt). En altres paraules, sembla que sempre són els seguidors dels super-herois els més interessats en elles.

Fase 1.- Marvel versus DC
Bé, com deia, en aquells anys noranta s'acabava de produir l'hecatombe del “comix” que es clouria amb un veritable genocidi a nivell hispànic. La famosa crisi del còmic només va permetre sobreviure els forts, és a dir, els super-heroics. Malgrat tot, l'ominosa llavor gafapastosa restava plantada, esperant temps millors. En aquella situació la discussió més acalorada era la queda enfrontava Marvel amb DC. Més tard sorgirien les anomenades curiosament “independents”, com Image, les quals no feien sinó tirar més llenya al foc, i potser obrir una porta del darrere cap a l'heretgia per la qual més tard sortirien molts desertors.

Fase 2.- Super-herois versus Manga
El super-heroisme s'agrupa en aquesta fase per a defensar-se d'un enemic comú, el tsunami sense precedents del manga ha arribat i (oh, perill!) s'està quedant amb la font principal de públic dels super-herois, els adolescents. I fins i tot hi ha certes inconfessables desercions entre la vella guàrdia super-heroica. Els nous otakus són atacats per terra mar i aire però aconsegueixen fer oïdes sordes i muntar-se el seu propi casal. Per sort o per desgràcia un agent extern, les edicions pèssimes fetes amb una mentalitat super-heroica, arrossegarà els otakus a una forta crisi que gairebé els extermina, però de nou una altra llavor del mal restava plantada.

Fase 3.- Super-herois versus Gafapastosos
Estava escrit i havia d'ocórrer, el manga va acabar per ressorgir de les seves cendres per crear la major infrastructura friki mai somiada: centenars de títols, edicions de qualitat, revistes pròpies, salons propis, merchandising per parar un tren, anime, jpop, cosplay... acceptem-ho, els otakus són un rival massa fort. Tant que sembla ignorar l'existència d'aquell vell debat sobre si el manga (així, en tota la seva extensió) és millor que els còmics de super-herois. Cal buscar un rival a l'altura, és a dir, més petit.
Precisament en aquest període, en el qual ens trobem ara, el còmic per adults està vivint la seva petita i particular primavera. Petites editorials s'han posat a treballar i han obrat el miracle, la Novel·la Gràfica amb majúscules torna pels seus furs i les llibreries especialitzades li fan lloc. El públic adult, amagat dins el búnquer del còmic europeu (que s'ha demostrat a prova de bomba), comença a sortir per reclamar el que havia estat seu: “els còmics de super-herois amb una òptica adulta estan bé, però ara volem allò nostre”, semblen dir.
L'alta comandància super-heroica localitza en aquest últim grup el seu pitjor enemic, i els dóna un curiós nom que farà fortuna: gafapastosos. Els així anomenats van ser en la seva majoria membres de la facció super-heroica i van caure en desgràcia contraient la malaltia coneguda amb el nom d'"omnivoracitat", que és com dir que no són ni d'esquerres ni de dretes (és a dir que menteixen, almenys als ulls dels seus antics camarades). Potser per la seva mala consciència o potser pel record del que van ser, els gafapastosos tendeixen a caure al parany quan els super-heroics plantegen l'estèril debat. Potser és que senten la necessitat de justificar-se per algun crim, però en qualsevol cas els gafapastosos són presa fàcil. Sense anar més lluny, el blog d'un d'aquests omnívors (La Cárcel de Papel), s'ha convertit en un important camp de batalla.

Fase 4.- Marvel versus DC?
Bé, desconeixem com acabarà la polèmica amb els gafapastosos. Potser s'aconseguisca frenar per un temps la sagnia de vells membres que es passen a l'enemic, però em sembla que quan els “gafapastosos” maduren, irremeiablement això acabarà en taules i en “un que vos donen pel sac, ens muntem el nostre propi casal” (segur que els interessa més una discussió del tipus Trondheim versus Ware). El que queda clar, en qualsevol cas, és que el super-heroisme cada vegada és més incapaç de presentar-se com a hegemònic dins el món dels còmics i li resulta més complicat cridar l'atenció fora de les seves fronteres. Ara mateix, amb l'arribada de Panini, corre el perill de tancar-se en si mateix i en les seves pròpies lluites intestines i discussions bizantines reeditades “Marvel versus DC”, oblidant-se que ahí fora hi ha un univers friki en expansió. Francament, observant aquesta trajectòria pel que fa a debats frikis, no puc més que veure signes de decadència al bàndol super-heroic. Potser m'equivoque, potser no, el temps ho dirà. En qualsevol cas, el millor serà que troben parella tots d'una vegada per totes.

Marc Pastor i Sanz.
Comic Fill-in